Projectes humans fonamentats en intel·ligència humana

Les persones humanes tenim la necessitat de tenir projectes en les nostres vides. Sembla que els projectes formen part del camí existencial que tenim que viure. A més a més, estem a gener i el calendari diu que comença l´any, i si comença l´any, com a bones persones tenim que tenir projectes.

El passat mes de desembre ha finalitzat l´any 2018. Durant aquest mes de desembre podem veure com les persones tenim la vida dirigida a consumir en centres comercials. Bé, no totes les persones patim aquesta mena de control exercit sobre els nostres actes, però la gran majoria sí. Podem dir que la nostra espècie humana es divideix en dos grups: persones que pensen i organitzen la vida dels altres i persones que es creuen que pensen i viuen una vida dirigida pels membres del primer grup. És possible que puguin existir més grups de persones, però no són mostres representatives, i per tant ens centrarem en els dos grups, seguint l´estil de divisió clàssic de bons i dolents, o més refinat com el de "Morlocks" i "Elois" creat per Herbert George Wells l any 1895 en la seva obra literària "La màquina del temps".

Durant el mes de desembre les economies familiars es buiden. En efecte, tant el gremi dels treballadors com el gremi de pensionistes (cada cop més nombrós, ja que a més de les pensions de jubilacions, tenim tota mena de pensions socials per gent en edat de treballar però que el sistema espanyol com a Estat social provoca un increment bestial de les persones que tenen dret a qualsevulla mena de dret econòmic originat amb els fons socials) reben la coneguda "paga doble". Doncs aquesta "doble" percepció que és cobrada en desembre té un clar destí: compres d´articles de tota mena que són venuts a centres comercials, ja que les campanyes comercials nadalenques no esperen únicament a la "Nit de Reis" i des de la quarta setmana del mes de novembre, coincidint amb el "black friday" (divendres negre comercial, on es rebaixen preus o això diuen) i aleshores s´inicia una campanya comercial que dura unes cinc setmanes fins la campanya de rebaixes que s´inicia el 7 de gener...
Ara a més del tió català tenim el regal de l´amic invisible empresarial en la tragicòmica trobada de sopar de nadal empresarial, i pel matí del 25 de desembre tenim que esperar que "El Pare Noel" doncs també faci regals. Per tant, entre dinars i sopars nadalencs de tota mena (el darrer crit en aquestes trobades és el que conformen pares i mares de nens que comparteixen esport col·lectiu: és a dir, en comptes de ser els nens els que s´integren en el seu grup d´iguals, som els pares i mares qui ens integrem amb els pares dels companys d´activitat esportiva dels nostres fills i filles). 
Així com regals que van lligats a aquests dinars i sopars, esdevenen clau en la dinàmica social els centres comercials estàndard on hom adquireix tota mena de productes innecessaris a un preu elevat i d´aquesta manera debilita la seva economia i enforteix la de les grans marques que viuen dins dels centres comercials.

Per tant, el grup o subespècie d´humans que pensa i marca el camí de l´altre grup surt guanyant. El darrer crit comercial, jo diria que esperpèntic, és comprar roba nova perforada. Sí, totes les marques han decidit comercialitzar pantalons foradats, i allò més greu és que hom compra aquests pantalons a 100 eurs o més, i no són capaços de fer una reflexió interna i pensar si, veritablement, cal comprar a ple hivern uns pantalons perforats a nivell de genolls, amb perforacions que permeten veure tot el genoll. A més, la moda de portar els pantalons a l´alçada superior al turmell, com si tothom tingui que anar a creuar un riu i no mullar-se els pantalons. Si a tot això afegim la camisa a quadres roig-i-negra, sense dubte, tenim a les persones humanes vestides igual, i evidentment amb talls de cabells homogenis i estàndard.

La gran capacitat intel·lectual de la nostra espècie pot quedar en entredit, i simplement veure que un grup minoritari dirigeix el grup majoritari. És possible que la manca d´análisi i reflexió interna provoqui que hom necessiti tallar-se els cabells, o portar els pantalons similars al que la majoria del grup d´iguals porta. És possible que aquesta mateixa manca de pensament intern provoqui que personetes de 10 o 12 anys ja tinguin telèfons mòbils amb un cost de més de mil euros, però que per una altra banda aquestes mateixes personetes de 10 o 12 anys no tinguin accés a la literatura de Wells, Verne o a qualsevol altre literatura.
En tot cas, tot és respectable, però pensem abans d´actuar, ja que allò que fem tindrà efectes irreversibles.

Desconec quins projectes tindrem per aquest gener i en definitiva per aquest any nou 2019, però indiscutiblement l´anàlisi de l´entorn conductual no ens ajuda a concloure que els projectes vitals humans tenen un fonament en la raó intel·lectual, en definitiva, en el seny necessari per poder explorar allò que realment podem i volem viure.

Jo, com sempre, envoltat de la meva extraordinària família ho tindré més fàcil, ja que els valors segellats en la senzillesa i en una excel·lent humilitat ens aportarà un projecte constant a casa nostra: pensem abans d´actuar.

50 anys de matrimoni: enhorabona pares!

El passat 8 d´agost de 2018 vam celebrar una fita absolutament història per la nostra família: els nostres pares van arribar a la xifra màgica dels 50 anys de matrimoni. Des d´aquell dijous 8 d´agost del 1968 fins el passat dimecres 8 d´agost de l´any 2018 moltes vivències màgiques han envoltat la nostra família, amb un resultat molt satisfactori.

En aquesta imatge: els 3 fills (David, Irene i Sònia) amb els creadors de la família Peña i Nofuentes, Carmen i Donato.

Desprès de 50 anys vam decidir fer, com no, una trobada familiar, i aleshores vam triar un lloc immillorable, on gràcies al José Bach vam aconseguir taula a L´Orangerie de Clos Barenys. Gràcies José, per ajudar-nos a aconseguir taula, per la gran qualitat del servei i l´alt nivell d´excel·lència en els menjars i begudes servits. La matinal del 8 d´agost de 2018 la vam dedicar a treballar, i aleshores cap a les 13 hores ens vam començar a reunir. La nostra família es dedica a diferents negocis regentats per nosaltres mateixos, i per això vam treballar la matinal del dia 8, seguint l´exemple de constància i disciplina que els nostres creadors (Donato i Carmen) ens han inculcat.

El pare i la mare es van conèixer al municipi de Reus dels anys 60, i després d´uns quants anys de nuviatge van decidir iniciar la vida matrimonial canònica amb una cerimònia el Dijous 8 d´Agost del 1968. Fruit de l´enllaç matrimonial va néixer la Sònia -la filla gran-, que degut a les prohibicions franquistes pròpies d´un règim polític tercermundista com era el de l´Estat espanyol dels anys de govern dictatorial franquista no va poder ser bateja ni registrada com a Sònia, i aleshores la germana gran va ser registrada com Carmen, malgrat que tots a casa sempre li hem dit Sònia. Anys més tard, i ja amb el règim democràtic vam tramitar un expedient al Registre Civil per registrar la Sònia com a Sònia, i no com a Carmen... Sí, pot semblar surrealista, però això va anar així. L´any 1970 va néixer la segona filla, de nom Irene, com la mare del nostre pare Donato (Irene Julián Carballo). Jo vaig néixer l´estiu del 1975 amb 5 anys de diferència, degut a què el meu pare entre l´any 1972 i 1974 va estar treballant a Suïssa, ja que els beneficis econòmics d´un treballador del gremi de la construcció, lògicament, eren més alts al centre d´Europa que no pas al territori espanyol marcat per una clara involució econòmica que va durar i encara perdura a dia d´avui. Tres germans fruits del matrimoni, que conjuntament amb els nostres matrimonis i fills formem el nucli essencial de la Família Peña i Nofuentes que el passat 8 d´agost de 2018 vam passar una vetllada d´allò més genial i espectacular a l´espai comentat.

Els valors que ens han incultat els nostres pares segueixen presents dia a dia, i indiscutiblement formen part del nostre ADN familiar: esforç, sacrifici, treball, constància i humilitat com a 4 ingredients idonis per aconseguir els nostres objectius a les nostres vides.

Imatge final de la celebració portada a terme a L´Orangerie de Clos Barenys

La família actualment es composa dels creadors (Carmen i Donato) més la filla gran Sònia (llicenciada en filologia hispànica) i els seus dos fills (Daniel, nascut el 1986, i Sònia, nascuda el 1993, a punt de concloure els estudis de Relacions Laborals) fruit del matrimoni amb en Manel. La segona filla, Irene, és estilista amb negoci de bellesa propi, qui té 3 fills (Alexis, 1992; Irene, 1996 i Èric, 2005 -fill del marit Jordi-), i l´Alexis, igual que en Daniel, ja tenen fills, sí, en Donato i la Carmen ja són besavis, de la Dafne (2004), Alexis (2014) i Leo (2016). Finalment, el fill petit, en David, és advocat conjuntament amb la seva senyora, la Carolina, i tenen dos fills (Donato, 2007; Caroline, 2012)...A més a més del Damian i del Joan- Felipe, el fill de la meva senyora, germà gran dels meus fills.

La nissaga Peña i Nofuentes segueix creixent en membres i en vivències.

Alguns homes bons (IV): El millor de tots, en Donato Peña Julian (Feliç Diada del Pare)

Corria un 2 de maig de l´any 1942 quan al municipi de Garrovillas de Alconétar va néixer el meu pare, com a quart fill del matrimoni format per Marcelino Peña Severo i Irene Julian Carballo. El meu pare és en Donato Peña Julian i amb una breu entrada en aquest blog faig curt per explicar el seu tarannà, la seva forma de veure la vida, el seu optimisme, la seva disciplina i tots els atributs que un ésser humà pot atresorar. El meu pare és el meu millor amic, però per aconseguir la seva confiança primer vaig haver de treballar de valent per demostrar-li que estava, com a mínim, a la seva alçada en alguns aspectes de la vida.

En aquesta imatge de l´any 2012: en Donato Peña Julian i na Carmen Nofuentes i Martínez, els meus pares.

El primer record que tinc del pare deu ser de l´any 1978: ell tenia una cama embenada, aleshores treballa a la construcció i va prendre mal. Ell des del 1962 fins ben entrat els anys 80 va ser treballador del gremi de la construcció a Catalunya (amb 3 temporades treballant a Suïssa abans del meu naixement l´any 1975). Tornem al 1978, on també em venen flaixos del partit de futbol Argentina contra Holanda, que fou la final del Mundial 1978, però val a dir que no és fins el 1982 quan tinc els records més nítids, tot coincidint amb el Mundial de l´any 1982 conegut com el del "Naranjito". Aquell estiu del 1982 recordo que sempre em deia "el portero de Italia tiene los mismos años que yo, 40". Aquell porter era el mític Dino Zoff. Però no us penseu que el pare és un gran seguidor del futbol, no ho és. Ell és un autèntic cinèfil: ha vist films des de la seva infantesa, i de tots els gèneres. És crític i exigent amb els directors i els actors, i especialment sensible a les novetats cinematogràfiques. Tot i que la seva passió són els films del gènere "western". Ara bé, l´estiu del 1982 vam seguir tots els partits d´aquella efemèride esportiva que el Regne d´Espanya va rebre amb els braços oberts. Hem vist molts partits de futbol plegats, i sempre ha destacat els jugadors treballadors per sobre dels jugadors tècnics ("Corre como un jabato", referint-se a jugadors treballadors com en Calderé o  en Víctor Muñoz).

El pare sempre ha destacat per ser treballador, disciplinat i ferm amb els horaris, rutines de vida, rigor vital i generós amb tothom. La seva capacitat per treballar fins els 65 anys aixecant-se sempre abans de les sis de la matinada, per no fallar els seus clients (des de mitjans dels anys 80 el pare fou un referent fins el maig del 2007 -quan es jubilà- en el Mercat Central de Reus). La seva llum brilla i encara ho fa més al costat de la Carmen, la mare. Tots dos formen un tàndem inqüestionable: 50 anys junts com a matrimoni faran el proper 8 d´agost de 2018, si Déu vol.

El pare (i la mare) va ser molt exigent amb mi, recolzant-me sempre, però demanant-me responsabilitats, i crec que vaig aconseguir-ho quan, amb 19 anys, li vaig dir a ell (i òbviament també a la mare) que tenia clar el meu futur professional fent d´advocat (malgrat que la mare diu que va ser amb 3 o 4 anys quan li vaig dir a ella "mamá, yo seré abogado"). A casa ens han ensenyat els altres, a ser generosos. Segurament per això em dedico a ajudar jurídicament les persones humanes.
Podria seguir escrivint fins a l´infinit sobre el meu pare (i la mare, que ho faré al maig), però crec que millor deixar-ho en aquí, ja que aquells que el coneixeu en persona sabeu el seu tarannà alegre, optimista, del qual podria ser que jo m´hagi contagiat un pelet. 

Ara bé, les vivències amb ell segueixen creixent dia a dia, ara compartint moments amb els meus fills, que són els seus néts, els quals tenen la joia d´escoltar frases sobre economia com "donde no hay ganancia, la pérdida es segura" i d´altres joies que formen part d´una cultura extremenya que, amb molt d´orgull, passegem per terres catalanes, perquè com bé sabeu els Peña i Nofuentes som "ciutadans del món". Especialment genial haver tingut i seguir tenint i tenir per sempre un pare com ell.

Sobre la classe de la disciplina Història: Catalunya és Hispània, però Hispània no és Castella

Amb tristesa he viscut els darrers set anys a Catalunya, el país en el qual he nascut. Catalunya és un país (tècnicament una Nacionalitat, segons la Constitució del Regne d´Espanya). La classe política -molts d´ells i elles sense estudis ni ofici ni benefici, més enllà d´enganyar el poble, entre el qual estic jo, la meva família i els meus amics-, doncs això, l´actual classe política -o bona part d´ella- allò que vol és seguir guanyant els seus sous i dietes de molts i molts euros, generant converses artificials. Això és el que portem vivint al Regne d´Espanya i més concretament al país en el qual tots vivim: Catalunya.

Els meus pares han estat els meus professors d´història. En Donato nascut l´any 1942 a Extremadura (Càceres, Garrovillas d´Alconètar) , i la Carmen l´any 1941 a Andalusia (Granada, Aldeire). Des del 1975 m´ofereixen un màster diari sobre què som les persones, d´on venim, i cap a on anem.

El meu avi Mateo em va ser el meu professor particular d´allò que ell va viure, una història real. Els estius de 1983, 1984, 1986, 1987, 1990, 1991, 1993, 1995, i sempre que vaig poder fins l´any 2003, em donava lliçons d´història que des del 2002 tinc enregistrades en format digital).

Mentre els meus pares i avi em feien de professors, jo gaudia dels meus anys d´Educació General Bàsica (E.G.B.), o del Batxillerat Unificat Polivalent (B.U.P.) o amb el Curs d´Orientació Universitària (C.O.U.). Estudiar a l´Institut Gaudí o al Col·legi Públic Ciutat de Reus provocava un contacte amb llibres de la disciplina història i amb professores que impartien la matèria. Especialment brillant la Sra. Carmen Rodríguez (1989-1991, que durant dos cursos la vaig poder gaudir fins que va marxar a Aragó perquè la Generalitat li demanava un nivell de llengua catalana que ella no tenia ni volia tenir. Carai! Sembla que allò important era la llengua en comptes de la disciplina històrica. Parlo de l´estiu del 1992 quan ella i el seu marit (excel·lent professor de llatí) van marxar de Catalunya per aquest disbarat exigit per la Generalitat. Amb 17 anys ets massa jove per entendre què estava passant.

Què esta passant? Doncs que els actuals líders de la denominada opinió pública ni saben història ni saben llatí, ni tenen una base intel·lectual (l´ADN) d´alt nivell, i això ha provocat que en menys de 10 dies a Catalunya part del poble passi d´una falsa eufòria a la clàssica frustració catalana.

Catalunya és un país que forma part del Regne d´Espanya. Catalunya no és una regió, i sí és una nacionalitat dins de la Nació plurinacional que és el Regne d´Espanya. Ara bé, els catalans van decidir des dels anys 80 del segle passat apostar per omplir-se les butxaques (la família Pujol, i els Millet i altres molts) i cedir davant de Madrid i de les dues Castelles el concepte Espanya. En efecte, Espanya no és Castella ni Espanya és única, i sí és plural. Els primers hispans registrats històricament tenien la capital a l´actual Tarragona, és a dir, Tarraco com a capital de la denominada "Hispania Citerior". Abans de la romanització de la península ibèrica a mans de l´Imperi Romà no tenim prou elements per recordar quin nom i cultura vam tenir en aquesta península, però si veritablement volem respectar els documents històrics, aleshores, siguem sincers: Catalunya és Hispània, de fet, els primers hispans són tarragonins. Com ha degenerat tot plegat? Doncs que molts catalans sense cap altre base que escoltar Catalunya Ràdio o TV3 es pensin que "Espanya és Castella" i que "Catalunya ha estat conquerida per Espanya". Des d´aquest prisma, sense dubte, anem molt malament. Catalunya el 1492 fins de la Corona aragonesa va sumar-se a Castella i altres territoris per formar un Regne, el Regne d´Espanya. I era un Regne espanyol plural, com ho demostra que a la part catalana (i aragonesa, i balear i valenciana) sempre hem tingut un Felip menys com a Rei. En efecte, Felip "el hermoso" no vai regnar mai a la part no castellana del Regne d´Espanya. Va ser Felip "el prudent" el primer Felip que va regnar la Corona d´Aragó i Catalunya. Aquest Felip II de Castella era Felip I d´Aragó, Catalunya, Balears i València. Agradi o no, aquesta és la real història jurídica de la Corona. Aleshores, quan des de fa 3 anys tenim un Felip VI d´Espanya tenim una gran mentida històrica, i cap partit polític ha reclamat a la Corona aquest frau o engany. Jo sóc republicà, ja ho sabeu, i algun correus electrònic he enviat a la Casa Reial, però mai he rebut cap resposta. Del mateix mode que identificar amb el mot llengua espanyola a la llengua castellana. En efecte, la llengua espanyola o espanyol NO existeix, més enllà dels fanatismes de la Reial Acadèmia a Madrid, ja que jurídicament existeix el castellà que és oficial al Regne d´Espanya i a la República de Colòmbia, com tal, com a castellà. Si no em creieu, llegiu la Constitució espanyola del 1978.

Jo no aniré a cap trobada amb el Rei ni ganes, però la classe política sí que parla amb ell, es reuneix amb ell. Una classe política que no sap d´història, que no sap llatí, que no tenen formació, són els culpables de totes les lesions morals, físiques i psíquiques que van patir els ciutadans el passat 1 d´octubre de 2017.

En temps de crisi profunda tant a Catalunya com a tot el Regne d´Espanya sempre hi ha un horitzó de vida real. Parleu amb els vostres, amb els de casa, i no us deixeu manipular pels mitjans de comunicació que li donen un micròfon tant a Gerard Piqué -un noi de 30 anys, sense estudis oficials reconeguts- com a Pep Guardiola -entrenador català i catalanista que des del 2012 no resideix a la nostra estimada Catalunya- o als polítics com el Sr. Puigdemont que sense cap anàlisi i diagnosi prèvia es va ficar en un carreró sense sortida, segurament perquè el seu entorn no està format.

No oblideu que qui us escriu, és a dir servidor de vosaltres, com a passatemps amb gran afecció (hobby) va estudiar periodisme (vaig llicenciar-me l´any 2010, anant a classe als migdies, mentre d´altres es passen les hores fent dinars de 3 hores, o migdiades, o simplement mirant la televisió, o xatejant). El periodisme analitza la comunicació i dins d´ella la comunicació política que des dels anys 40 del segle passat allò que vol és crear una agenda temàtica amb temes que explicar a les persones humanes que som la denominada opinió pública.

Avui és el dia dels hispans, i els primers hispans van ser els ciutadans de l´actual Catalunya (Tarragona en concret). No us deixeu enganyar i quan diuen que avui van "descobrir" Amèrica, recordeu que Amèrica ja hi era en allà, i que el Sr. Colon realment feia un viatge per demostrar que podia arribar a les Índies pel camí invers -un camí que els vikings del nord feia segles que feien anar-. 

Alguns homes bons (III) : Mateo Nofuentes Espinosa (1907-2003)

En la societat capitalista que vivim és important recordar que el valor humà no té preu econòmic. Allò que et poden transmetre els teus en forma de valors com la honradesa, sacrifici en el treball, constància i humilitat mai ningú t´ho podrà treure. El meu avi Mateo va néixer el 6 de desembre de l´any 1907 a un poble de Granada que es diu Aldeire, on va conèixer la meva àvia Carmen, i fruit del seu matrimoni etern que únicament la mort física va interrompre, van néixer 4 filles, una de les quals és la meva mare Carmen.

El primer record que tinc del meu avi data de l´any 1982. Els meus pares conjuntament amb els dues meves germanes i jo vivíem a Reus, però quasi cada estiu passàvem tot el mes d´agost a Fines (Almeria). Per una família obrera com la Peña i Nofuentes dels anys 80 era un gran sacrifici econòmic poder sufragar la despesa d´un viatge familiar de quasi 600 kilòmetres, però els meus pares m´han ensenyat que la família és el primer valor humà. Cada estiu allà ens plantàvem per compartir setmanes intenses amb els avis, els oncles (Adora i José María) i les cosines (Dorita, María José i Ana Belén). Quan ets tant petit no entens massa bé les  coses, però desprès he valorat sempre la figura referencial de la família, i per això quan ja vaig ser independent i lliure per decidir per mi mateix, molts cops anava a visitar els meus parents de Fines ni que fossin unes poques hores. Els estius dels anys vuitanta van ser excel·lents, i amb el pas dels anys jo cada cop anava fixant-me més en la figura del meu avi que era la d´un miner jubilat des de l´any 1972 (amb 65 anys) però que mai estava a casa, ja que seguia conreant les seves terres i tenint cura dels seus animals. En allà vaig conèixer la llet natural, els ous naturals, els vegetals i l´aigua veritablement natural (es podia agafar aigua d´una font on l´aigua corria en llibertat).

A partir dels anys 90 la relació amb l´avi va canviar, perquè jo el veia com una font de riquesa històrica. Cada estiu quan anava des de Reus fins Fines, jo passava hores amb ell i aprofitava per preguntar-li per la seva infantesa, per la seva adolescència, per la Guerra Civil, pel captiveri patit desprès de la Guerra Civil, per la primera dictadura, per la segon dictadura... I ell sempre em responia donant-me detalls com per exemple que durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) no hi havia cartilles de racionament, i que no va ser una època tant dolenta com en ocasions ens volen vendre. Jo tenia entre 16 i 20 anys i cada estiu estava desitjant seguir la nostra història familiar. També em fascinava que em parlés del seu oncle Francisco Nofuentes que va marxar cap a Vacaville (California), i jo l´any 1995 vaig aconseguir parlar telefònicament amb Manuel Nofuentes de Vacaville, cosí germà del meu avi. La meva mare no entenia res de tot plegat, fins que un dia Manuel Nofuentes ens va trucar per telèfon des de Vacaville i ens vam saludar. Des d´aleshores d´una forma o una altra hem estat en contacte amb els Nofuentes de Vacaville i Santa Clara (California).

Diré més, l´avi em va ensenyar que amb gairebé 76 anys pots jugar a tennis contra el teu net de 18 anys, i com si fos una força de la natura aguantar un matx llarg sense donar una pilota per perduda. L´avi em va ensenyar que si plou pots sortir al carrer amb botes, i que si el riu eixampla el cabal, amb una corda el pots creuar. L´avi em va ensenyar tantes coses que no puc entendre que altres persones que han pogut veure la seva figura a dia d´avui siguin patètiques persones egoistes captivades pel capitalisme.

Mateo Nofuentes Espinosa l´estiu de l´any 1993, juntament amb l´autor del blog.

El meu darrer record de l´avi Mateo és del 6 de desembre de l´any 2002. La meva mare i jo vam viatjar en cotxe des de Reus aquell dia per arribar a sopar amb l´avi, i bufar les 95 espelmes pels seu noranta-cinquè aniversari. Feia pocs mesos que la àvia Carmen ens havia deixat, i l´avi estava trist perquè la seva companya l´havia deixat. Vam compartir unes hores fantàstiques, jo amb una càmera i conscient de què podia ser el darrer o dels darrers aniversaris i moments que compartiria amb ell, vam enregistrar el moment. Però el record supera l´enregistrament audiovisual, i els valors que ell (conjuntament amb els meus pares, i àvia) m´han transmès em fan ser un home de família absolutament lleial als meus, amb una capacitat de control de l´instint homicida necessari per protegir i tenir cura dels meus, a mode d´avís per navegants per aquells que es pensin que poden temptar la seva sort. La família és el primer.

L´avi ens va deixar un 27 d´octubre de 2003. Aquell dia vaig agafar el meu cotxe i vaig viatjar juntament amb una de les meves dues germanes fins a Fines, per donar-li el darrer comiat a l´avi Mateo. Ell era una figura noble que encarnava el valor del sacrifici, que va treballar quasi 5 dècades a una mina, passant per una Guerra Civil com a soldat actiu, i desprès a un camp de concentració captivat. Per això em fa gràcia i al mateix temps llàstima la gent que diu que ara necessiten descansar, o que necessiten "desconnectar". Quina colla de dropos ens envolta, sense valors, més enllà que anar a una entitat bancària a vendre la seva ànima per un plat de llenties o un viatge a esquiar, o un cap de setmana a una platja absurda i contaminada, o altres conductes pròpies d´esclaus del sistema capitalista.

El meu avi, com la meva àvia, i els meus pares m´han ensenyat a viure sense por.

Què significa el 6 de desembre ? El Regne d´Espanya té una Constitució que molts ciutadans esclavitzats pel sistema capitalista segurament no hauran llegit en la seva vida. En efecte, molts d´aquells humans espanyols que en ple desembre van sense mitjons i amb pantalons texans foradats difícilment hauran substituït una estona de Tele5 o Antena3 per una lectura comprensiva de la Carta Magna. En tot cas, avui els ciutadans esclaus passaran el dia sense treballar, però a la recerca del primer centre comercial en el qual anar a comprar objectes que no necessiten, pagant amb diners que no tenen (la majoria amb targetes de crèdit) i gaudint del 6 de desembre. Ara bé, per la nostra família nuclear Peña i Nofuentes avui és l´aniversari de l´avi Mateo, i així nosaltres ens alegrem de què quan l´avi va fer 71 anys (el 1978) es decidís commemorar la seva data com a data festiva. Això és el que celebrem real i veritablement: l´aniversari de Mateo Nofuentes Espinosa (un altre home bo).

Un dijous qualsevol al Palau Blaugrana

L´any acadèmic 1989/90 cursava Primer curs del B.U.P., i tots els dijous de l´any seguia pel Canal 33 els partits de la Copa d´Europa de bàsquet, que aquella temporada la disputava el FC Barcelona i únicament els equips campions de les lligues europees. Fa més de 27 anys d´això, però l´ambient al Palau Blaugrana és el mateix que aleshores.

En Roger Esteller -amic i col·laborador- ens va convidar a gaudir del matx entre FC Barcelona i Zalguiris de l´actual Eurolliga -que res té a veure amb la Copa d´Europa d´abans (ja que ara l´Eurolliga la disputen els equips que paguen uns drets econòmics, entre ells normalment està l´equip campió de la lliga estatal i altres equips que poden pagar aquest import, mentre que a la Copa d´Europa únicament jugava el campió de lliga-). Al matx vam assistir un amic advocat -Miguel Curto-, un altre amic entrenador professional -Víctor Muñoz-, el propi Roger Esteller -analista consultor d´empreses- i servidor.

Miguel, l´autor del blog, Víctor i Roger gaudint de la màgia del Palau.

El matx va ser intens, i el Barcelona va ser superior en el tram determinant del matx al seu rival lituà. Fins la darrera acció els lituans van tenir opcions, però finalment la victòria -com l´any 1989/90- va caure del costat blaugrana.

En Roger va haver de sortir uns minuts abans del partit per atendre a la seva filla -gens urgent, però el "Tigre de Sants" (així va batejar l´any 1990 Lluís Canut a Roger) és millor pare que amic, millor pare que persona, un tipus enorme per fora però especialment per dins -un exemple a seguir-.

En finalitzar el partit sortim Víctor, Miguel i jo i quan anàvem pensant a buscar restaurant en el qual sopar en la mateixa porta del Palau, i els aficionats blaugranes saludaven en Víctor -molt estimat pels 8 anys que entre 1981 i 1988 va estar com a futbolista culer-. De sobte, s´atura un cotxe negre i baixa la finestreta i el seu conductor es dirigeix a Víctor i li diu "També véns al básquet?", i Víctor li respon "Hola Juan, sí he vingut amb uns amics" (fent al·lusió a Miguel i a mi). Quan l'anomenat Juan ens dedica una mirada, jo el reconec i li saludo i li dic "Bona nit Epi, encantat, hem vingut convidats per Roger Esteller, i jo sóc l'advocat que està amb Roger al Carrer Mandri", i Juan Antonio San Epifanio "Epi" -el meu admirat 15- em respon "Roger és molt amic meu" i em va estendre la mà i ens saludem. 
Com hi havia tràfic de sortida, ens acomiadem i quedem a veure'ns tots (Roger, Víctor, Miguel, el propi "Epi" i servidor...).

Alguns homes bons (II): Manel Torrents i Pedrola

Manel Torrents Pedrola és un advocat reusenc que es va especialitzar en Dret mercantil societari, tot desenvolupant una tasca professional durant més de 30 anys. El desembre de l'any 2000 es va jubilar, però des del 5 de gener d'aquell any fins el moment de la jubilació vaig tenir el privilegi de poder compartir despatx amb ell i beneficiar-me dels seus consells.

La primera vegada que vaig veure en Manel va ser durant les classes de Dret mercantil societari que ell impartia dins de la profitosa Escola de Pràctica Jurídica que dirigia l'advocat Anton Aluja. Era el curs 1997/98 i aquella EPJ va ser de les millors que han passat per Reus. El privilegi de tenir professors advocats del nivell de l'Enric Castro o del Manel Torrents les noves generacions no el tindran, i hem de dir-ho també que l'Anton Aluja va fer un brillant programa docent i una excel-lent guia pels alumnes que va concloure amb un invent d'ell anomenat "oficina judicial simulada".  A Reus mai va tornar l'alt nivell formatiu que en aquells primers anys es van viure.

En aquesta imatge del 2013 estem celebrant l'aniversari del Manel.

El desembre del 1999 en Manel Torrents va comunicar al Col-legi d'Advocats que es volia jubilar i jo em vaig assabentar que existia la possibilitat de llogar el seu despatx. Malgrat que jo estava col-laborant amb el despatx de l'advocat Javier Prieto des del juliol de 1998, i que únicament tenia 24 anys ja tenia el pensament d'obrir el meu propi despatx. Vaig demanar permís a en Javier Prieto per trucar el Manel Torrents i quan em va autoritzar, vaig trucar-lo i ens vam reunir. La meva sorpresa va ser que en Javier Prieto abans ja havia trucat el Manel per dir-li bones referències meves, i això em va obrir les portes. Em vaig assabentar aleshores que en Manel i en Javier eren amics de feia anys. Anar de cara em va ajudar, i així és com m'han ensenyat a casa meva i desprès he seguit aprenent dels meus referents.

Vaig entrar al despatx del Manel la nit del 5 de gener del 2000, traslladant un ordinador i alguns codis legislatius des del despatx del Javier. En Manel estava tancant el seu despatx i va estar liquidant temes tot aquell any 2000, però no va perdre ocasió en donar-me bons consells per millorar tant la relació amb els jutges, els clients o amb els companys de gremi. En Manel Torrents és abans que res tot un Cavaller, un senyor. La seva gran preparació en Dret mercantil societari em la va transmetre i per aquesta raó vaig decidir especialitzar-me en Dret penal societari. L'any 2000 vaig escriure algunes monografies sobre els delictes societaris, i la tardor de l'any 2001 vaig defensar la tesina "Autoria i participació en els delictes societaris" dirigida pel Dr. Josep Maria Prats Canut. Durant l'any 2002 vaig iniciar la recerca de material per iniciar una profunda investigació sobre els aspectes comuns dels delictes societaris. En Manel coneixent el meu tarannà estudiós del Dret penal em va fer veure que aquesta branca tenia i té moltes possibilitats d'estudi dins del Dret penal econòmic i societari. Val a dir sobre en Manel que durant els quasi 45 anys d'exercici professional com advocat va ser un exclusiu advocat format a Valladolid i a Barcelona que es va dedicar al Dret mercantil societari. 

La excel-lent referència professional del Manel es barreja amb l'alt nivell humà que tant ell com la seva insaparable Glòria Condeminas tenen, amb qui han tingut 5 fills i el mèrit d'haver treballat sempre plegats, demostra allò relatiu a que si vols pots treballar amb la teva parella. He tingut el plaer personal d'haver compartit moments familiars amb tots 5 fills del matrimoni Torrents-Condeminas i ens queda clar que els valors de fermesa i honorabilitat els venen de família.

Sempre he estat i segueixo estant en contacte amb en Manel que és coneixedor de tots els projectes professionals, i sempre m´escolta, i em diu la seva opinió sincera. Un gran plaer estar envoltat d´homes bons i excel·lents persones, lluny de les misèries habituals que  circulen per la vida humana.