Del drama "Angolazo 92" fins la catàstrofe "Orengazo 2014"

Han passat 22 anys des dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, però la selecció estatal de bàsquet ha tornat a repetir la seva història en el Mundial d´Espanya 2014. "Aquell poble que no coneixen la seva història està condemnat a repetir-la" és una frase que s´atribueix a Napoleó, i ahir Orenga i els seus jugadors van repetir de forma perfecta allò que va passar el 1992 contra Angola, però en aquest cas contra França.

Napoleó Bonaparte (1769-1821) és considerat un gran estratega militar i pensador.

 L´any 1992 la selecció dirigida per Antonio Díaz-Miguel arribava als Jocs Olímpics desprès de sumar una medalla de bronze en el Campionat d´Europa de 1991. Aquí tenim el mateix punt de partida entre el conjunt del 2014 i el del 1992 : l´any anterior en un Campionat continental havien aconseguit un tercer lloc. Per tant, es pot parlar en ambdós supòsits de dues seleccions en forma, ja que tant en el 2013 com en 1991 havien aconseguit medalla europea.

L´any 1992 va significar la confirmació de la fi del cicle del Barça dels anys 80, ja que no es va classificar ni entre els 4 primers a la lliga estatal, i jugadors com Solozábal, Epi o Jiménez sumaven molts anys i partits a les seves cames. A més a més, Fernando Martin havia mort tràgicament el Desembre del 1989, i en el joc interior hi havia molts dubtes. Per la seva banda, la selecció del 2014 comptava amb tots els jugadors espanyols de la NBA (germans Gasol, el nacionalitzat Ibaka, Víctor Claver, Calderón, Rubio) i els millors de la Lliga ACB (4 del Reial Madrid i 2 del Barça). 

Orenga va viure en primera persona l´Angolazo, aquell patètic 31 de Juliol de 1992, amb els següents companys : Villacampa, Rafa i Tomàs Jofresa, Andrés Jiménez, Epi, Alberto Herreros, Quique Andreu, José A. Arcega, Biriukov, Santi Aldama i Xavi Fernàndez. La derrota contra Angola va ser per 63-83, i la manca de preparació va ser la clau principal d´aquella derrota.

El seleccionador Orenga ha viscut 22 anys i 41 dies desprès l´Orengazo en primera persona, ja que amb una selecció envellida (Navarro, Pau Gasol i  Felipe Reyes) i amb jugadors de dubtosa capacitat guanyadora (Rudy Fernàndez i Sergio Rodríguez) no ha estat capaç de trobar l´equilibri per, com a mínim, aconseguir la medalla de plata davant dels E.U.A. Fins i tot el somni de molts amants de l´esport de la cistella era aconseguir l´or el proper 14 de Setembre, tot guanyant els U.S.A... Però no ha pogut ser, ja que des del 6 de Setembre passat quan Espanya va escombrar Senegal en vuitens de final, els jugadors i cos tècnic estatal s´han passat els dies descansant, fent rodes de premsa (Orenga a Madrid s´ha fet un tip de dir que es menjaria "las coles" en cas de victòria...), o en assumptes personals (Marc Gasol acaba de ser pare, i queda clar que ahir el nou Gasol no haurà deixat descansar massa en Marc, perquè les va veure quadrades)... El 1992 Orenga  i companyia van fer vaga perquè en aquell llunyà any, la Lliga ACB va decidir que els equips podrien tenir 3 jugadors no espanyols en la plantilla (curiosament ara la regla vigent diu que com a mínim cal tenir 4 amb nacionalitat espanyola, com canvia el pati!!). Els jugadors preparats per Díaz-Miguel no van estar fins i no van passar de ronda per disputar les medalles, desprès de la derrota contra Angola que va passar a la història com l´Angolazo, i enguany hem tingut un dia abans del Tricentenari l´Orengazo. El tècnic castellonenc no ha estat capaç de gestionar la rotació de jugadors, ni de preparar mínimament el partit d´ahir contra França, i al final els 52 punts anotats són una realitat inqüestionable: no s´han fet els deures.

La selecció espanyola de bàsquet ha repetit la seva història, ja que no la coneixia, com deia la frase del francès Napoleó, i curiosament la derrota d´ahir va ser contra França. Caldrà una revolució seriosa a la Federació estatal de bàsquet per mirar quin destí es vol posar.

Orenga es carrega el somni del Campionat mundial de bàsquet

Qualsevol individu no pot ser-hi al capdavant d´un col·lectiu que té com a única alternativa aconseguir els èxits. En el cas de l´esport de la cistella és encara més complicat que un seleccionador o entrenador sigui capaç de gestionar un vestidor en el qual únicament hi ha suposades estrelles de l´esport. Juan Antonio Orenga va ser un jugador de bàsquet gris, i com a seleccionador ha demostrat seguir en la mateixa tonalitat grisa, o el que és el mateix : esmicolar un somni de tots els seguidors de bàsquet del Regne d´Espanya, que era intentar aconseguir l´or, guanyant els U.S.A a la final del proper diumenge 14 de Setembre a Madrid.

Orenga ha ofegat els germans Gasol en els partits sense transcendència de la setmana passada, i quan avui ha arribat la hora de la veritat ha estat incapaç de trobar un revulsiu a la profunda banqueta dels seleccionats espanyols. França ha superat el conjunt "ÑBA" als quarts de final, i ho ha fet deixant en 52 punts d´anotació els homes dirigits pel patètic Orenga.

Pau Gasol : Amb 34 anys és un jugador veterà, que ni molts menys estava per jugar més de 25 minuts per partit. Orenga ha abusat de donar-li minuts al gran dels Gasol en partits en els quals no hi havia res en joc (França o Sèrbia de la primera ronda). Quan ha arribat la hora de la veritat, en els quarts de final, el jugador estava esgotat, i tot i així ha estat el millor amb 17 punts i 8 rebots.

Rudy Fernàndez: En el partit determinant ha anotat 2/3 en tirs de 2 i 0/3 en triples. Absolutament lamentable l´escorta del Reial Madrid com ja havia estat al final de temporada amb el seu equip. Un jugador que vol ser important no pot llençar únicamnet 6 cops a cistella en 25 minuts de joc. Sense dubte, Abrines hauria d´haver ocupat el seu lloc.

Sergio Rodríguez: El lamentable base canari, amb la patètica barba que exhibeix, en el partit de quarts de final ha acabat amb un 0/3 en triples (també va acabar la Lliga ACB amb 1/10 en tirs de camp en el darrer partit de la final disputat a Barcelona). El "Chacho" no pot ocupar un lloc a una selecció seriosa, i encara menys jugar dirigint l´equip per davant de Calderón.

J.C. Navarro: Un altre jugador amb 34 anys, que ha estat jugant minuts i minuts durant la primera fase, com a titular. Orenga no ha assumit que Navarro hauria de sortir des de la banqueta, com a sisè home, per donar descans l´escorta titular (que hauria de ser Abrines). En tot cas, dues cistelles de Navarro han servit per empatar el partit al tercer quart contra França a 39. Però la defensa que li ha fet Batum ha estat insuperable.

José Calderón: Orenga ha fet jugador al millor base espanyol d´escorta. Calderón ha jugat per donar descans a Navarro, i en el partit de quarts de final, únicament ha jugat 13 minuts i 52 segons, amb un 2/4 en tirs de camp, i un total de 5 punts. Calderón hauria de ser el base titular per davant de Rubio i de Rodríguez.

Felipe Reyes: Quasi no ha tingut minuts durant el campionat. Contra França a quarts de final no ha sortit ni un minut. És incomprensible que el jugador amb és força de l´equip, amb coratge que serveix per contagiar els seus companys no hagi tingut ni un minut per intentar ser el revulsiu en el joc interior.

Víctor Claver: Orenga no sap que Claver és el "3" titular de la selecció. Un jugador de 207 cm d´alçada, que és bon defensor, bon rebotador, i un luxe tenir-lo a la banqueta, que Orenga no es pot permetre. L´aler dels Trail Blazers pot aportar en tots els apartats (punts, rebots, defensa...) com ha demostrat en els pocs minuts que ha tingut.

Ricky Rubio: Un fracàs absolut, ja que un jugador de bàsquet no pot ser el director d´una selecció que aspira al títol i no tenir capacitat d´anotació. Rubio a quarts de final ha anotat 1/7 en tirs de camp, en 27:10 minuts de joc. Rubio no millora i fins aquí ha arribat la seva carrera.
Sergi Llull: Un gran jugador, tant en atac com en defensa. És el jugador exterior amb més intensitat, i ha fet un campionat mundial molt bo, malgrat que el patètic seleccionador l´ha fet jugar molts minuts de "3" incomprensiblement.
Marc Gasol: Tothom té dret a tenir un mal dia, però quan aquest mal dia és a quarts de final, no es pot tenir a pista 29 minuts i 37 segons a aquest jugador. A la banqueta Felipe Reyes, i jugant Marc que ha fet 1/7 en tirs de camp, i degut al mal dia que tenia no podia ni veure la pilota. Cap rebot ofensiu, i únicament 4 rebots defensius en una nit que voldrà oblidar i no podrà (quarts de final contra França).
Serge Ibaka: Durant els partits de primera fase a jugat molt poc, i en els quarts de final que s´esperava molt d´ell, en 18 minuts i 43 segons ha fet 0/3 en triples, i 1/4 en tirs de 2, fallant fins i tot una esmaixada.
Álex Abrines: Un jugador jove, bon atacant i correcte defensor. No ha tingut la confiança d´Orenga en cap moment, però quan ha tingut algun minut a la pista ha demostrat que té pólvora als canells. A quarts de final ni un minut, i això que la resta de companys de selecció han acabat 2/22 en tirs de 3 (brutal 9,1 %). Abrines hauria de ser l´escorta titular de la selecció de forma immediata.

Reflexió : Dels jugadors que s´han emportat Orenga hi ha 2 : Ricky Rubio i Sergio Rodríguez que no haurien de ser convocats, i el seu lloc ser ocupat per Víctor Sada (un base defensor) i Calderón titular, amb Sergi Llull jugant de base. Això permetria el cinc titular fos : Calderon, Abrines, Claver, Marc i Pau Gasol, i Llull que jugui de base suplent, amb Navarro per donar descans a Abrines, i en determinats moments a Claver. Rudy Fernàndez tindria un rol similar al de Navarro, en funció del dia que tinguessin (més encert : més minuts). El joc interior : no comprenc que Fran Vázquez no sigui convocat, quan el pivot gallec és un jugador molt sòlid i ferm. En conclusió, les absències de Rubio i Rodríguez serien compensades per Sada i Fran Vázquez.

El Campionat Mundial de bàsquet també existeix

El passat 30 d´Agost va començar a Bilbao, Granada, Sevilla i Gran Canària el XVII Campionat Mundial de Seleccions de Bàsquet, i degut a la manca de seguiment mediàtic sembla que la màxima competició entre seleccions de federacions ni existeixi.

Els meus cosins Ander i Adrian, al mig Stephen Curry, amb el meu fill i jo.

A casa nostra ens agrada l´esport de la pilota amb la cistella i per això -amb altres motius- vam decidir anar a viure un espectacle únic i irrepetible : un partit entre les seleccions dels USA (plagada d´estrelles de la millor lliga -la NBA-) contra Finlàndia (amb la millor afició de totes, tant en quantitat com en qualitat). El matx no va tenir història i la pallissa va ser d´escàndol, però l´ambient a Barakaldo on es troba el B.E.C (Bilbao Exhibition Center) era genial amb una afició vestida de blanc-i-blau, i alguns disfressats com llops (la seva mascota) i cridant durant tot el matx com si a la pista de joc estiguessin tots els llops de Finlàndia. Per descomptat que el partit no es podia veure en directe per cap cadena televisiva, però això és el de menys.

L´endemà vam poder conèixer en persona varis dels jugadors de la selecció dels USA : a la imatge podem veure el base dels Golden State Warriors i també de la selecció estadounidenca, en Stephen Curry, que sense dubtar va intercanviar amb mi unes paraules en la llengua anglesa, i ens vam fer una fotografia amb ell. A Bilbao tinc família (oncles, cosins i cosins segons) i vam aprofitar per immortalitzar el moment tots plegats. La seu de Bilbao aplegava sis seleccions, de les quals dues queden eliminades.

La selecció del Regne d´Espanya ha jugat a la seu de Granada, on s´han enfrontat contra cinc rivals als quals ha superat amb facilitat. Els partits de la denominada "ÑBA" sí que els han fet per la televisió, i hem pogut veure la facilitat amb la qual han guanyat tots els seus rivals. Sevilla i Gran Canària també han acollit sis seleccions per ciutat, però dels partits disputats a aquestes seus ni s´ha parlat pels mitjans de comunicació...

De les 24 seleccions que han arribat al mundial desprès únicament queden vives 16, les quals juguen a Madrid i Barcelona els vuitens de final. Tot pinta que la gran final del diumenge 14 de Setembre a Madrid serà disputada per U.S.A contra Espanya. Tant els uns com els altres abans hauran de guanyar els partits contra els seus rivals, però sembla complicat que seleccions com Eslovènia, Turquia, Nova Zelanda o Austràlia li puguin complicar les coses als jugadors liderats per Curry (Harden, Rose, Thompson, Davis, Faried, Drummond...). Per la banda dels jugadors espanyols -liderats pels catalans Navarro, germans Gasol, Rubio- tampoc sembla que França -rival a quarts- o Argentina o Brasil o Sèrbia o Grècia (algun d ´aquests 4 arribarà a semfinals) hagin de ser rivals pels anomenats "ÑBA" amb majoria de parla catalana (els balears Llull, Rudy i Abrines, i el valencià Claver). Únicament tres jugadors no parlen català (Calderón, Reyes i Rodríguez), i Ibaka suposem que alguna frase catalana coneixerà ja que va estar uns anyets a Manresa... En tot cas, aquesta anècdota simplement significa que a la resta de l´Estat espanyol (castelles, Madrid, Euskadi, Galícia...) el bàsquet no és un esport que es practiqui, o en tot cas que és un esport minoritari (de fet el Bilbao Bàsquet ha estat a punt de desaparèixer). Els nens madrilenys suposo que volen ser com Cristiano Ronaldo o James Rodríguez (fitxatges cars pagats pel fosc President Florentino: un president fosc per un equip blanc) i els nens madrilenys no tenen referents a la NBA o a la pròpia Lliga ACB del Regne d´Espanya. Una pena que no es valori un esport intens com és el bàsquet, que a més de requerir gran potència física requereix conrear la intel·ligència per entendre la quantitat de jugades d´atac i defensa que existeixen...