Panem et Circenses del Segle XXI

Ahir dissabte en un horari poc espanyol es va jugar l´anomenat "Clàssic", és a dir, el partit de futbol que enfronta el Reial Madrid amb el FC Barcelona. L´horari típic espanyol sempre havia estat bé les 20:00 hores o les 21:00 hores, però des de que el Regne d´Espanya ha perdut el control sobre allò que passa dins del nostre territori estatal, ens hem d´adaptar a uns horaris que imposa la televisió extracomunitària, i per aquesta raó ahir van jugar a les 18:00 hores (hora de Madrid).

Al Regne d´Espanya ja no som responsables ni de fixar les hores del nostre actual "Circ" futbolístic.

Amb independència de la hora en la qual es va jugar el matx, hem de destacar la poca presència de jugadors amb nacionalitat espanyola i que juguin amb la selecció del Regne als dos equips (4 al Reial Madrid, i 4 al FC Barcelona). En efecte, hem de recordar que jugadors espanyols com Messi o Alves juguen amb les seves seleccions originàries de naixement. En tot cas, el "Circ" futbolístic estava servit des de setmanes abans tot esperant el "Clàssic", i per fi ahir es va disputar. Els noranta minuts de joc van ser de poca qualitat esportiva, ja que vam veure Ronaldo -l´actual millor jugador de futbol- simulant rebre faltes durant bona part del matx, i al final de tant queixar-se el conjunt madrileny li van assenyalar una pena màxima a favor per unes mans molt clares del millor jugador als casinos -Piqué-. En tot cas val a dir que el central blaugrana no va fer les mans voluntàries, perquè estava al terra caigut. Però el polèmic central català té menys credibilitat que Ruiz-Gallardón i van assenyalar-li les mans, i Ronaldo va fer el seu golet des dels 11 metres, i el porter Bravo va veure com encaixava el primer gol a la novena jornada de competició estatal. I el partit va arribar al descans amb empat a un gols i amb una manca d´espectacle esportiu, per la manca de continuïtat en la intensitat dels jugadors que, tot i començar forts per ambdues bandes, desprès de l´empat fet per Ronaldo sembla que van "pactar" arribar al descans en pau.

La segona part va començar amb un gol d´estratègia del Reial Madrid, que desprès d´un córner a favor de l´equip blanc va aprofitar una pantalla pròpia del bàsquet per fer el 2-1. Hem de felicitar els jugadors blancs que van ser capaços de dur a terme aquesta jugada estratègica, aprofitant les mancances defensives d´Alves, Piqué, Mascherano i companyia. Luis Enrique -l´entrenador del Barça- no va estar a la alçada ja que va fer jugar d´inici a Luis Suárez (que portava 4 mesos sancionat) així com a Alves -el millor jugador perdent pilotes de la història recent del futbol-, i quan va fer el primer canvi -per enviar a la banqueta a Xavi Hernàndez- ho va fer just en el moment que el genial jugador egarenc anava a treure un córner, i aleshores va ser substituït per Rakitic. El jugador que entrava al camp va agafar el braçalet de capità de Xavi, i se´l va posar a la butxaca, i va anar ràpid a servir el córner -com diu el meu amic l´entrenador Jaume Bonet : "un jugador de refresc no pot sortir i tirar el córner, inclús diria que millor esperar a fer el canvi"-. Doncs en Luis Enrique hauria d´assistir a unes classes d´entrenador que, segurament, el meu amic Jaume Bonet li faria encantat. Luis Enrique no té la intel·ligència de Pep Guardiola, em sembla que no dic cap novetat ni pretenc ofendre el bo de "Lucho", però per això estan els cursos de formació, i no pot ser que un exjugador de futbol en un obrir i tancar d´ulls passi a ser entrenador, i no és el mateix entrenar el Celta de Vigo que el FC Barcelona, perquè les exigències no són exactament les mateixes.

El Reial Madrid va aprofitar una ajudeta arbitral per empatar, i dos córners per fer dos gols més, però si noranta minuts de joc han de resumir-se en quatre accions puntuals de menys de vint segons cada una d´elles, quelcom no funciona bé en aquest esport...

Ahir la humanitat va poder veure les mancances blaugranes, i sense cap mena de dubte els aficionats del Reial Madrid són feliços perquè van guanyar i aparentment van apallissar els barcelonistes, però sense pensar en què encara van un punt per sota a la classificació general, ni pensar en què la classe política ens vol tenir encegats amb el futbol com a "Circenses" del Segle XXI. Quasi dos mil anys desprès de la etapa de l´Imperi Romà podem veure que els éssers humans seguim igual d´enganyats que aleshores i ens volen fer combregar amb rodes de molins (o combregar amb pilotes de fubtol) i fer-nos creure que un partit de futbol pot aturar tots els mals que la nostra decadent societat pateix.

Nou blog de Peña i Nofuentes Advocats S.L.P

Avui hem iniciat una nova etapa del nostre blog corporatiu desprès de quasi deu anys de fer-ho des del nostre portal web www.elabogadodavid.com (i desprès mitjançant peñainofuentesadvocats.com).  El nostre despatx professional va ser dels primers despatxos d´advocats de tenir un espai web propi, i amb un nom molt identificatiu com era el domini www.elabogadodavid.com. 

Imatge de David Peña i Nofuentes de l´any 2003.

Manel Torrents i Pedrola (esquerra), amb David Peña (mig) i Javier Prieto (dreta) en l´any 2008.

Del drama "Angolazo 92" fins la catàstrofe "Orengazo 2014"

Han passat 22 anys des dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, però la selecció estatal de bàsquet ha tornat a repetir la seva història en el Mundial d´Espanya 2014. "Aquell poble que no coneixen la seva història està condemnat a repetir-la" és una frase que s´atribueix a Napoleó, i ahir Orenga i els seus jugadors van repetir de forma perfecta allò que va passar el 1992 contra Angola, però en aquest cas contra França.

Napoleó Bonaparte (1769-1821) és considerat un gran estratega militar i pensador.

 L´any 1992 la selecció dirigida per Antonio Díaz-Miguel arribava als Jocs Olímpics desprès de sumar una medalla de bronze en el Campionat d´Europa de 1991. Aquí tenim el mateix punt de partida entre el conjunt del 2014 i el del 1992 : l´any anterior en un Campionat continental havien aconseguit un tercer lloc. Per tant, es pot parlar en ambdós supòsits de dues seleccions en forma, ja que tant en el 2013 com en 1991 havien aconseguit medalla europea.

L´any 1992 va significar la confirmació de la fi del cicle del Barça dels anys 80, ja que no es va classificar ni entre els 4 primers a la lliga estatal, i jugadors com Solozábal, Epi o Jiménez sumaven molts anys i partits a les seves cames. A més a més, Fernando Martin havia mort tràgicament el Desembre del 1989, i en el joc interior hi havia molts dubtes. Per la seva banda, la selecció del 2014 comptava amb tots els jugadors espanyols de la NBA (germans Gasol, el nacionalitzat Ibaka, Víctor Claver, Calderón, Rubio) i els millors de la Lliga ACB (4 del Reial Madrid i 2 del Barça). 

Orenga va viure en primera persona l´Angolazo, aquell patètic 31 de Juliol de 1992, amb els següents companys : Villacampa, Rafa i Tomàs Jofresa, Andrés Jiménez, Epi, Alberto Herreros, Quique Andreu, José A. Arcega, Biriukov, Santi Aldama i Xavi Fernàndez. La derrota contra Angola va ser per 63-83, i la manca de preparació va ser la clau principal d´aquella derrota.

El seleccionador Orenga ha viscut 22 anys i 41 dies desprès l´Orengazo en primera persona, ja que amb una selecció envellida (Navarro, Pau Gasol i  Felipe Reyes) i amb jugadors de dubtosa capacitat guanyadora (Rudy Fernàndez i Sergio Rodríguez) no ha estat capaç de trobar l´equilibri per, com a mínim, aconseguir la medalla de plata davant dels E.U.A. Fins i tot el somni de molts amants de l´esport de la cistella era aconseguir l´or el proper 14 de Setembre, tot guanyant els U.S.A... Però no ha pogut ser, ja que des del 6 de Setembre passat quan Espanya va escombrar Senegal en vuitens de final, els jugadors i cos tècnic estatal s´han passat els dies descansant, fent rodes de premsa (Orenga a Madrid s´ha fet un tip de dir que es menjaria "las coles" en cas de victòria...), o en assumptes personals (Marc Gasol acaba de ser pare, i queda clar que ahir el nou Gasol no haurà deixat descansar massa en Marc, perquè les va veure quadrades)... El 1992 Orenga  i companyia van fer vaga perquè en aquell llunyà any, la Lliga ACB va decidir que els equips podrien tenir 3 jugadors no espanyols en la plantilla (curiosament ara la regla vigent diu que com a mínim cal tenir 4 amb nacionalitat espanyola, com canvia el pati!!). Els jugadors preparats per Díaz-Miguel no van estar fins i no van passar de ronda per disputar les medalles, desprès de la derrota contra Angola que va passar a la història com l´Angolazo, i enguany hem tingut un dia abans del Tricentenari l´Orengazo. El tècnic castellonenc no ha estat capaç de gestionar la rotació de jugadors, ni de preparar mínimament el partit d´ahir contra França, i al final els 52 punts anotats són una realitat inqüestionable: no s´han fet els deures.

La selecció espanyola de bàsquet ha repetit la seva història, ja que no la coneixia, com deia la frase del francès Napoleó, i curiosament la derrota d´ahir va ser contra França. Caldrà una revolució seriosa a la Federació estatal de bàsquet per mirar quin destí es vol posar.

Orenga es carrega el somni del Campionat mundial de bàsquet

Qualsevol individu no pot ser-hi al capdavant d´un col·lectiu que té com a única alternativa aconseguir els èxits. En el cas de l´esport de la cistella és encara més complicat que un seleccionador o entrenador sigui capaç de gestionar un vestidor en el qual únicament hi ha suposades estrelles de l´esport. Juan Antonio Orenga va ser un jugador de bàsquet gris, i com a seleccionador ha demostrat seguir en la mateixa tonalitat grisa, o el que és el mateix : esmicolar un somni de tots els seguidors de bàsquet del Regne d´Espanya, que era intentar aconseguir l´or, guanyant els U.S.A a la final del proper diumenge 14 de Setembre a Madrid.

Orenga ha ofegat els germans Gasol en els partits sense transcendència de la setmana passada, i quan avui ha arribat la hora de la veritat ha estat incapaç de trobar un revulsiu a la profunda banqueta dels seleccionats espanyols. França ha superat el conjunt "ÑBA" als quarts de final, i ho ha fet deixant en 52 punts d´anotació els homes dirigits pel patètic Orenga.

Pau Gasol : Amb 34 anys és un jugador veterà, que ni molts menys estava per jugar més de 25 minuts per partit. Orenga ha abusat de donar-li minuts al gran dels Gasol en partits en els quals no hi havia res en joc (França o Sèrbia de la primera ronda). Quan ha arribat la hora de la veritat, en els quarts de final, el jugador estava esgotat, i tot i així ha estat el millor amb 17 punts i 8 rebots.

Rudy Fernàndez: En el partit determinant ha anotat 2/3 en tirs de 2 i 0/3 en triples. Absolutament lamentable l´escorta del Reial Madrid com ja havia estat al final de temporada amb el seu equip. Un jugador que vol ser important no pot llençar únicamnet 6 cops a cistella en 25 minuts de joc. Sense dubte, Abrines hauria d´haver ocupat el seu lloc.

Sergio Rodríguez: El lamentable base canari, amb la patètica barba que exhibeix, en el partit de quarts de final ha acabat amb un 0/3 en triples (també va acabar la Lliga ACB amb 1/10 en tirs de camp en el darrer partit de la final disputat a Barcelona). El "Chacho" no pot ocupar un lloc a una selecció seriosa, i encara menys jugar dirigint l´equip per davant de Calderón.

J.C. Navarro: Un altre jugador amb 34 anys, que ha estat jugant minuts i minuts durant la primera fase, com a titular. Orenga no ha assumit que Navarro hauria de sortir des de la banqueta, com a sisè home, per donar descans l´escorta titular (que hauria de ser Abrines). En tot cas, dues cistelles de Navarro han servit per empatar el partit al tercer quart contra França a 39. Però la defensa que li ha fet Batum ha estat insuperable.

José Calderón: Orenga ha fet jugador al millor base espanyol d´escorta. Calderón ha jugat per donar descans a Navarro, i en el partit de quarts de final, únicament ha jugat 13 minuts i 52 segons, amb un 2/4 en tirs de camp, i un total de 5 punts. Calderón hauria de ser el base titular per davant de Rubio i de Rodríguez.

Felipe Reyes: Quasi no ha tingut minuts durant el campionat. Contra França a quarts de final no ha sortit ni un minut. És incomprensible que el jugador amb és força de l´equip, amb coratge que serveix per contagiar els seus companys no hagi tingut ni un minut per intentar ser el revulsiu en el joc interior.

Víctor Claver: Orenga no sap que Claver és el "3" titular de la selecció. Un jugador de 207 cm d´alçada, que és bon defensor, bon rebotador, i un luxe tenir-lo a la banqueta, que Orenga no es pot permetre. L´aler dels Trail Blazers pot aportar en tots els apartats (punts, rebots, defensa...) com ha demostrat en els pocs minuts que ha tingut.

Ricky Rubio: Un fracàs absolut, ja que un jugador de bàsquet no pot ser el director d´una selecció que aspira al títol i no tenir capacitat d´anotació. Rubio a quarts de final ha anotat 1/7 en tirs de camp, en 27:10 minuts de joc. Rubio no millora i fins aquí ha arribat la seva carrera.
Sergi Llull: Un gran jugador, tant en atac com en defensa. És el jugador exterior amb més intensitat, i ha fet un campionat mundial molt bo, malgrat que el patètic seleccionador l´ha fet jugar molts minuts de "3" incomprensiblement.
Marc Gasol: Tothom té dret a tenir un mal dia, però quan aquest mal dia és a quarts de final, no es pot tenir a pista 29 minuts i 37 segons a aquest jugador. A la banqueta Felipe Reyes, i jugant Marc que ha fet 1/7 en tirs de camp, i degut al mal dia que tenia no podia ni veure la pilota. Cap rebot ofensiu, i únicament 4 rebots defensius en una nit que voldrà oblidar i no podrà (quarts de final contra França).
Serge Ibaka: Durant els partits de primera fase a jugat molt poc, i en els quarts de final que s´esperava molt d´ell, en 18 minuts i 43 segons ha fet 0/3 en triples, i 1/4 en tirs de 2, fallant fins i tot una esmaixada.
Álex Abrines: Un jugador jove, bon atacant i correcte defensor. No ha tingut la confiança d´Orenga en cap moment, però quan ha tingut algun minut a la pista ha demostrat que té pólvora als canells. A quarts de final ni un minut, i això que la resta de companys de selecció han acabat 2/22 en tirs de 3 (brutal 9,1 %). Abrines hauria de ser l´escorta titular de la selecció de forma immediata.

Reflexió : Dels jugadors que s´han emportat Orenga hi ha 2 : Ricky Rubio i Sergio Rodríguez que no haurien de ser convocats, i el seu lloc ser ocupat per Víctor Sada (un base defensor) i Calderón titular, amb Sergi Llull jugant de base. Això permetria el cinc titular fos : Calderon, Abrines, Claver, Marc i Pau Gasol, i Llull que jugui de base suplent, amb Navarro per donar descans a Abrines, i en determinats moments a Claver. Rudy Fernàndez tindria un rol similar al de Navarro, en funció del dia que tinguessin (més encert : més minuts). El joc interior : no comprenc que Fran Vázquez no sigui convocat, quan el pivot gallec és un jugador molt sòlid i ferm. En conclusió, les absències de Rubio i Rodríguez serien compensades per Sada i Fran Vázquez.

El Campionat Mundial de bàsquet també existeix

El passat 30 d´Agost va començar a Bilbao, Granada, Sevilla i Gran Canària el XVII Campionat Mundial de Seleccions de Bàsquet, i degut a la manca de seguiment mediàtic sembla que la màxima competició entre seleccions de federacions ni existeixi.

Els meus cosins Ander i Adrian, al mig Stephen Curry, amb el meu fill i jo.

A casa nostra ens agrada l´esport de la pilota amb la cistella i per això -amb altres motius- vam decidir anar a viure un espectacle únic i irrepetible : un partit entre les seleccions dels USA (plagada d´estrelles de la millor lliga -la NBA-) contra Finlàndia (amb la millor afició de totes, tant en quantitat com en qualitat). El matx no va tenir història i la pallissa va ser d´escàndol, però l´ambient a Barakaldo on es troba el B.E.C (Bilbao Exhibition Center) era genial amb una afició vestida de blanc-i-blau, i alguns disfressats com llops (la seva mascota) i cridant durant tot el matx com si a la pista de joc estiguessin tots els llops de Finlàndia. Per descomptat que el partit no es podia veure en directe per cap cadena televisiva, però això és el de menys.

L´endemà vam poder conèixer en persona varis dels jugadors de la selecció dels USA : a la imatge podem veure el base dels Golden State Warriors i també de la selecció estadounidenca, en Stephen Curry, que sense dubtar va intercanviar amb mi unes paraules en la llengua anglesa, i ens vam fer una fotografia amb ell. A Bilbao tinc família (oncles, cosins i cosins segons) i vam aprofitar per immortalitzar el moment tots plegats. La seu de Bilbao aplegava sis seleccions, de les quals dues queden eliminades.

La selecció del Regne d´Espanya ha jugat a la seu de Granada, on s´han enfrontat contra cinc rivals als quals ha superat amb facilitat. Els partits de la denominada "ÑBA" sí que els han fet per la televisió, i hem pogut veure la facilitat amb la qual han guanyat tots els seus rivals. Sevilla i Gran Canària també han acollit sis seleccions per ciutat, però dels partits disputats a aquestes seus ni s´ha parlat pels mitjans de comunicació...

De les 24 seleccions que han arribat al mundial desprès únicament queden vives 16, les quals juguen a Madrid i Barcelona els vuitens de final. Tot pinta que la gran final del diumenge 14 de Setembre a Madrid serà disputada per U.S.A contra Espanya. Tant els uns com els altres abans hauran de guanyar els partits contra els seus rivals, però sembla complicat que seleccions com Eslovènia, Turquia, Nova Zelanda o Austràlia li puguin complicar les coses als jugadors liderats per Curry (Harden, Rose, Thompson, Davis, Faried, Drummond...). Per la banda dels jugadors espanyols -liderats pels catalans Navarro, germans Gasol, Rubio- tampoc sembla que França -rival a quarts- o Argentina o Brasil o Sèrbia o Grècia (algun d ´aquests 4 arribarà a semfinals) hagin de ser rivals pels anomenats "ÑBA" amb majoria de parla catalana (els balears Llull, Rudy i Abrines, i el valencià Claver). Únicament tres jugadors no parlen català (Calderón, Reyes i Rodríguez), i Ibaka suposem que alguna frase catalana coneixerà ja que va estar uns anyets a Manresa... En tot cas, aquesta anècdota simplement significa que a la resta de l´Estat espanyol (castelles, Madrid, Euskadi, Galícia...) el bàsquet no és un esport que es practiqui, o en tot cas que és un esport minoritari (de fet el Bilbao Bàsquet ha estat a punt de desaparèixer). Els nens madrilenys suposo que volen ser com Cristiano Ronaldo o James Rodríguez (fitxatges cars pagats pel fosc President Florentino: un president fosc per un equip blanc) i els nens madrilenys no tenen referents a la NBA o a la pròpia Lliga ACB del Regne d´Espanya. Una pena que no es valori un esport intens com és el bàsquet, que a més de requerir gran potència física requereix conrear la intel·ligència per entendre la quantitat de jugades d´atac i defensa que existeixen...

Joan Carles Navarro supera Rudy Fernàndez novament

Els seguidors de l´esport de la cistella hem hagut de fer una labor de detectius privats per poder seguir els partits de la sèrie final que enfrontava el Reial Madrid amb el FC Barcelona, ja que per un o altre motiu els partits s´han jugats en jornades i hores on el seguiment televisiu tenia col·locada les antenes en altres indrets. El primer partit es va disputar el dijous posterior a la derrota de "la Vermella" de futbol per 2-0 contra Xile, que provoca la sortida immediata del conjunt estatal de la fase final de Brasil 2014. A més a més, el dijous el Rei Felip V (VI a Castella i VIII a Navarra) era coronat -vull insistir en què no podem consentir els espanyols catalans, aragonesos, balears o valencians que Felip VI de Castella sigui anomenat Felip V als nostres territoris, ja que a la Espanya no castellana mai va regnar Felip I de Castella, i per tant l´ordinal aritmètic sempre ha estat inferior en els territoris de les quatre barres-, i aquell dijous vam poder viure un matx fantàstic amb un marcador final quasi de la NBA, ja que el Reial Madrid va fer 93 punts els quals van ser insuficients per frenar els 98 punts del Barça. Joan Carles Navarro va jugar una mica més de 26 minuts i anotava 14 punts i repartia 4 assistències, sent l´home clau en els minuts finals del matx. Per la seva banda Rudy Fernàndez feia 16 punts en més de 32 minuts, i aportava 7 rebots i 8 assistències. El duel d´escortes (shooting-guards) estava servit, i el conjunt català s´emportava el primer triomf de forma sorprenent, i provocava que el denominat factor pista ja no fos madrileny i fos blaugrana.

El segon matx ja es disputava el següent dissabte, però en un horari quasi de "discoteca" ja que començava passades les 22:00 hores i per tant acabaria voltant la mitjanit. En aquest matx, els homes del conjunt dirigit per Pablo Laso feien els deures i guanyaven el matx per 87-78, i novament Rudy anotava més punts (17) que Navarro (15). Aquest matx servia per col·locar l´empat a 1 en les sèries finals i tot pendent de ser decidit en els matxs a disputar-se a Barcelona i al Palau Blaugrana.

El dimarts 24 de Juny de 2014 era la festa estiuenca de Sant Joan, i Joan Carles Navarro sembla que volia celebrar el seu dia del santoral amb una victòria i una magistral actuació individual amb 19 punts i 3 assistències en una mica més de 22 minuts de joc. El Barça passava per sobre del conjunt del Reial Madrid per 94-79 com a resultat final, però tenint el matx decidit al final del tercer quart (80-65). El conjunt blanc no podia seguir el ritme ofensiu del conjunt blaugrana, i Rudy en concret únicament feia 7 punts i el que encara era més lamentable : únicament va llençar 3 cops a cistella en els 21 minuts i 46 segons que va estar en  pista, mentre veia que Navarro el tornava a deixar en evidència, un cop més en la seva carrera. Els homes de Xavi Pascual col·locaven el 2-1 en les sèries finals i eren coneixedors de què si guanyaven el quart matx serien campions, amb tot el que això comportava. Els homes del conjunt blanc estaven desapareguts, i Sergio Rodríguez feia honor a la poc elegant barba de nàufrag que fa temps ja porta i naufragava en les sèries finals a base de bé.

I per fi va arribar el quart matx, i el Barça a un horari complicat (19:15 hores de la tarda) intentava que els aficionats del bàsquet omplissin el Palau Blaugrana i els ajudessin a sumar un nou títol de campió de Lliga ACB. El matx va començar amb un Barça que guanyava el primer quart clarament (25-19) i era capaç d´arribar al descans manant en el marcador (47-42). Navarro no estava gents encertat i amb una lamentable sèrie en el tir en joc  (1/6 en tirs de 2 punts, 1/3 en tirs de 3 punts) i 7 pilotes perdudes semblava que podria condemnar el Barça a no guanyar el matx tot i haver anat sempre per davant en el marcador. Rudy tampoc es quedava curt i feia un 1/5 en triples i 4/6 en tirs lliures. El Barça havia acabat el tercer quart superant per 65-57 en el marcador el Reial Madrid, però el quart i definitiu quart va ser molt igualat principalment per les seguides errades en atac dels homes de Xavi Pascual, que únicament van anotar 18 punts en aquest quart i van rebre 24. Amb un minut encara per jugar-se el matx el partit estava empatat a 76 punts i Navarro perdia la pilota fent passes (travelling). La pilota era pel Reial Madrid i Sergi Llull amb la decissió habitual en ell busca la penetració, deixa una safata i quan la pilota quasi bé era dins, apareix un jugador de Polònia (ja sabeu, terra agermanada amb Catalunya, perquè els castellans diuen que els catalans parlem "polac"), i Maciej Lampe treu la pilota de dins i amb 40 segons el Barça atacava, i novament era Navarro qui quasi la perd -sota la pressió de dos jugadors blancs- però la pot passar a Oleson (10 punts en el quart matx) qui sabia que Lampe estava solet a la cantonada i fa una passada extra perquè el jugador de Polònia, però format a Suècia, fes un triple que col·locava el 79-76 en el marcador, però encara restaven més de 20 segons i el Reial Madrid tenia possessió i temps mort per preparar-la. Però els blancs a la sortida de temps mort van precipitar-se, ja que van donar la pilota a Sergi Rodríguez que aquella nit va acabar amb uns lamentables percentatges propis d´un nàufrag basquetbolístic (0/5 en tirs de 2 i 0/5 en tirs de 3). Rodríguez va fallar, i a partir d´aquell moment l´encert dels tirs lliures per part del Barça feien arribar al 83-81 final. Navarro feina 14 punts en 31 minuts, i Rudy acabava amb 13 punts i amb la moral feta pols.

Finalment Navarro era designat el millor jugador de les sèries finals, i amb 15,5 punts de mitjana en els quatre partits de la final, i 2,25 assistències en 27 minuts de joc deixaven clar que l´escorta català estava per sobre de Rudy (13, 25 punts de mitjana en 24 minuts de joc -és a dir, que finalment l´entrenador blanc va fer jugar menys minuts a Rudy que els que va jugar Navarro-.

En tot cas, no podem oblidar que el bàsquet com a esport d´equip requereix que altres jugadors sumin : Tomic 12,25 punts i 8 rebots de mitjana, Oleson 11, 75 punts o Huertas amb 11 punts van ajudar i molt a aquesta victòria en clau blaugrana que els servia per sumar el tercer títol de Lliga en quatre temporades, i el 15 des de que es diu Lliga ACB (1983/84) essent el màxim nombre de títols que té qualsevol equip de l´Estat espanyol.

La Plataforma Cívica d´Advocats convida Elpidio José Silva : la Justícia desnonada

El passat divendres 20 de Juny de 2014 a les 20:30 hores de la tarda, a la Sala d´Actes de la Cambra de Comerç de Tarragona -amb quasi 100 assistents- es va dur a terme un acte organitzat per la Plataforma Cívica defensora dels drets dels Advocats especialitzats en Dret Penal i dels drets dels ciutadans així com de la legalitat, en el qual va intervindre un Magistrat-Jutge mediàtic. La xerrada/col·loqui era sobre "La osadia de la Justícia contra la delinqüència de coll blanc", i el ponent convidat era conegut degut a què ha intervingut en dos procediments judicials mediàtics : els denominats "Cas Blesa" i "Banca de Miami". En concret, aquest Magistrat-Jutge va acordar que fos ingressat en presó un directiu del sector bancaria i això va provocar esclatar totes les alarmes en la societat. Aquest convidat va parlar sobre la corrupció existent en l´Estat espanyol que ha possibilitat que ell hagi hagut de sortir del Jutjat Instructor número 9 de Madrid -del qual era titular- de forma molt polèmica. Aquesta personalitat és Elpidio José Silva Pachecho i durant quasi una hora va fer un repàs important al funcionament del sistema judicial espanyol, del qual ja havia donat força explicacions en la seva obra "La justicia desahuciada. España no es país para jueces". Per Silva la corrupció dins de les institucions i organismes de l´Estat espanyol és generalitzada i quasi crònica, i els jutges i el sistema judicial per extensió poca cosa poden fer en contra de la corrupció, ja que es troben limitats per la manca d´independència així com per la existència del Consejo General del Poder Judicial que segons el ponent és una institució sense precedents en Estats democràtics. El ponent nascut a Granada va ser presentat per l´advocat reusenc Àngel Camacho Huerta -que també és periodista amb una dilatada trajectòria tant en ràdio, com en premsa escrita- en un acte dirigit i presentat pel president de la Plataforma que és l´autor d´aquestes línies -David Peña i Nofuentes-.

L´acte va ser finalitzat pel Doctor en Dret Penal i advocat Javier Ignacio Prieto Rodríguez, qui va fer un repàs històric de la denominada "delinqüència de coll blanc" ja des de la època dels romans fins el Segle XIX que és quan el concepte s´afiança definidor dels delinqüents que tenen un important poder adquisitiu i financer, així com poder social que els hi permet tenir condicions front la Justícia diferents i més beneficioses, com per exemple el Tribunal Constitucional espanyol l´any 2008 amb la Sentència número 29/2008 va acordar la prescripció en relació la condemna dels famosos "Albertos" (Alberto Cortina i Alberto Alcocer) que va provocar que aquests no haguessin de complir pena de presó. Pel Dr. Prieto aquesta STC és un clar exemple de què no és igual la Justícia per tothom.

Un cop finalitzat l´acte, els ponents Silva, Prieto van anar a un sopar juntament amb els membres de la Junta de Govern de la Plataforma i altres membres plataformistes per seguir dialogant sobre la possibilitat de què l´Administració de Justícia segueixi millorant.

En els següents enllaços podeu gaudir de tota la conferència:

Presentació de l´acte a càrrec d´Angel Camacho
Conferència sencera del ponent Elpidio José Silva Pachecho

Una història de Reis i de Copes d´Europa

La meva especialitat no és la història, però he llegit força llibres sobre allò que han escrit sobre ella que puc dir que quelcom d´informació en tinc. Ahir el Rei de l´Estat espanyol va anunciar que plegava i aleshores l´escenari que tenim els ciutadans és esperar qui serà el seu successor. Tot sembla indicar que serà el seu fill mascle que passarà per davant de les dues germanes grans. Per tant, el futur i imminent Rei serà Felip. Però arriba el moment de dir quin nombre precedirà el nom de Felip, i haurem de veure si serà Felip V o Felipe VI, o potser serà tots dos a l´hora ja que com bé sabem no quadra l´ordre de Felip  o Felipe que el Regne d´Espanya ha tingut històricament, ja que a la Espanya castellana aniran pel que fa VI i a la Espanya catalano-aragonesa toca el V. En qualsevol cas, els ciutadans haurem d´esperar per veure com es desenvolupa tot plegat, ja que aquells que tenim somnis republicans no descartem una votació per modificar la Constitució del 1978, i que el Regne d´Espanya passi a ser una República d´Espanya, i ja posats una República Federal de les Espanyes, en la qual es consolidi el concepte plural i no unitari de tots els espanyols, ja que el principal problema d´identitat que tenim és que Madrid es pensa que Espanya únicament és Madrid i les dues Castelles, i que la resta de nacionalitats (bascs, catalans, valencians, gallecs ...) simplement ens hem de dedicar a deixar-nos gestionar per Madrid... però com dic, aquest és un somni.

Allò que no és un somni va ser que el dissabte 24 de Maig passat el Reial Madrid de futbol (hem de dir que si el Regne d´Espanya deixa de ser un Regne entenc que el Reial Madrid deixaria de dir-se Reial i passaria a ser Madrid F.C com durant la II República entre 1931 i 1941) va guanyar el màxim títol futbolístic europeu. En efecte, aquell dia molts seguidors madrilenys van pensar que havien guanyat la "Décima" Copa d´Europa o Champions, però malauradament per ells els hi he de fer un petit record històric : la Champions és la competició que es juga des de la temporada 1997/98 i que va ser creada de sumar els equips campions de les lligues estatals més els equips que jugaven la competició que es deia UEFA. Per això la competició s´anomena UEFA Champions League, i ja no té res a veure amb la Copa d´Europa que es va disputar entre les temporades 1955/56 i 1996/97, la qual únicament era disputada pels campions de les lligues estatals i a més a més el darrer campió de la competició. Això implica que el títol que va assolir el Reial Madrid a Lisboa el dia 24 de Maig era el quart títol de Champions, i no pas la "Décima" Copa d´Europa ni molts menys la "Décima" Champions. Anomenar les coses pel seu nom esdevè essencial per ser rigurosos amb la història, i del mateix mode que Felip de Borbó a Catalunya serà Felip V i a Castella serà Felipe VI, i no passa res, doncs també hem de tenir clar què és la UEFA Champions League i què era la Copa d´Europa. Això no treu glòria al conjunt blanc que n´ha guanyat quatre (1998, 2000, 2002 i 2014), però tampoc implica que haguem de combregar amb rodes de molins i assumir que les Copes d´Europa guanyades abans signifiquen el mateix que la actual màxima competició futbolística europea.

El clàssic i les noves tecnologies

El passat diumenge la humanitat estava pendent de la televisió per seguir el matx futbolístic entre Reial Madrid i FC Barcelona. Un pic jugat esdevè necessari seguir parlant durant dies sobre les errades arbitrals que en ple segle XXI seguim permetent que passin ja que a ningú se li acut poder introduir la "revisión oficial" de jugadas polėmiques. Però no. El referent de la NBA no sembla suficient mirall del qual copiar les coses bones i positives que ajuden a esclarir les jugades conflictives o dubtoses. Suposo que al futbol europeu no pot aplicarse aquesta filosofia ja que significaria la fi de la eterna tertúlia sobre si els árbitres van ajudar un equip o altre.

Mentre segueixi la normativa del segle XIX no podrem veure com els árbitres revisen les imatges de les jugades conflictives i que s'aturi el joc mentre es decideix aclarir el possible moment complicat. De moment viurem allunyats de les noves tecnologies i seguirem amb absurdes disputes sobre si el gol va ser legal o era falta...

En qualsevol cas, el mestre Johan es va encarregar de canviar de tema en clau Barça quan va fer unes declaracions en les quals titllava d´erroni el fitxatge de Neymar pel FC Barcelona en essència perquè el jugador era molt jove (21 anys) i no veia normal que cobri més que la resta de companys que han estat campions de tot (Champions, Lligues, Copa del Món de clubs i seleccions, Eurocopa...).

Per tant, mentre hi hagi futbol el poble estarem tranquils, i els problemes reals sempre quedaran en un segon term...el diumenge em comprometo a escriure sobre la importància del mestre Johan i de l´alumne Guardiola per la institució del FC Barcelona.

El dia de la marmota roig-i-negra

Ahir dissabte semblava que el Reus Deportiu d´hoquei patins podria aconseguir la fita de ser finalista en la Copa del Rei. Els jugadors roig-i-negres tenien un 2-0 en el marcador favorable per ells i els seus colors, però de forma incomprensible van rebre dos gols que va provocar la pròrroga. Sabem que l´esport té un component de sort i atzar molt elevat, però en l´esport de l´hoquei damunt patins no és habitual ni fàcil fer-ne dos gols (en aquest cas rebre els dos gols) en un curt termini de temps, però sembla que l´entrenador Alejandro Domínguez és addicte a deixar-se remuntar, o potser és un seguidor del director/actor de cinema Harold Ramis que el passat dia 24 de Febrer ens va deixar. El mític Harold va dirigir un film essencial per la cultura folklòrica nord-americana : Atrapat en el temps (1993) protagonitzada pel genial Bill Murray, en la qual va quedar atrapat en el dia 2 de Febrer que es repetia i repetia a diari... I això és el que ens va passar ahir com aficionats roig-i-negres, que vam poder veure la repetició del que va passar el 2013 contra el mateix rival, com si fóssim els protagonistes d´aquell film que transcorre a Punxsuatawney. És una veritat com un temple veure que en els darrers 3 cursos esportius l´amic Domínguez no ha estat capaç de gestionar marcadors a favor en partits importants (final Copa d´Europa del 2011, final Copa del Rei del 2013 també contra el Vendrell). La desfeta estava servida, i malgrat que el Reus aquest estiu havia fitxat mig equip vendrellenc, ha quedat clar que el proper estiu haurà de fitxar-ne mig més per, així, intentar desfer un rival per una banda i intentar ser competitiu perquè amb els jugadors anomenats "de la base" per la direcció esportiva el club roig-i-negre no anirà enlloc.

Avui la final la disputaran el FC Barcelona i el sorprenent El Vendrell que entrena Guillem Cabestany. No hi ha cap mena de dubte que, malgrat no hi hagi presència roig-i-negra (excepte el golejador Marín que l´estiu passat va ser fitxat pel Barça) paga la pena seguir aquest matx.

Però no tot son misèries roig-i-negres, perquè els Trail Blazers de Portland (que són roig-i-negres, a més de blancs i daurats) han tornat a guanyar a Denver, i ja duen cinc victòries consecutives que els col·loquen en la tercera posició de la Conferència Oest amb un total de 41 victòries i 18 derrotes. En aquest matx hem pogut comptat amb el retorn de LaMarcus Aldridge desprès de que hagi estat allunyat de l´equip durant 5 partits per lesió. Víctor Claver ha disposat de quasi 6 minuts en els quals ha fet 2 punts, i tot i el retorn de LA, i també de Meyers, com a mínim ha tornat a gaudir de la confiança de l´entrenador dels Blazers.

I no podem acabar aquest article sense dir que estem en Carnestoltes i ahir, va tocar sortir amb la família disfressats pels carrers de la mítica Tarragona, però ni l´entorn ni el nivell de les carrosses feia massa patxoca... però això sí, els petits van gaudir d´allò més.

Cap de setmana de les estrelles (All-Star Week-End)

Aquells que som uns autèntics basquetmaniàtics no podem oblidar-nos de què aquest cap de setmana a la ciutat de New Orleans es disputa l´All-Star de la NBA. Des d´ahir divendres i fins demà diumenge podrem gaudir de cinc events absolutament imprescindibles per aquells que ens agrada apassionar-nos amb la pilota, el rellotge dels vint-i-quatre segons i les cistelles.

El primer acte va enfrontar ahir els jugadors "rookies" (novells) amb els "sophomores" (jugadors de segon any), i si en realitat el matx no va ser massa competit i tens, la realitat va servir per veure en escena jugadors com Lillard o Drummond (de segon any) contra Davis o Carter-Williams (de primer any) en quelcom més que un entrenament. L´elevat tanteig aconseguit (quasi 300 punts entre els dos equips) significa que hi havia molt de talent damunt de la fusta on es va disputar el matx. Com deia Queen "Show must go on" (l´espectacle ha de continuar) i avui (vaja de matinada de demà) podrem gaudir del concurs de triples, esmatxades i habilitats. La dada curiosa és que Damian Lillard (jugador dels meus estimats Trail Blazers de Portland) participarà als tres events. Serà capaç de guanyar en algun d´ells?. La resposta : aquesta matinada.

I demà (en realitat matinada de dilluns) el plat fort que consisteix en l´enfrontament de les estrelles -totes les estrelles- de la Conferència Est contra les de la Conferència Oest. Els jugadors que formaran part dels cinc inicials han estat seleccionats pel públic mitjançant un sistema de votació, i així podrem veure en escena jugadors del nivell de Kevin Durant, Kevin Love, Blake Griffin contra Lebron James, Wade o George...l´espetacle a New Orleans el tenim servit, mentre que aquí a terres catalanes van poder veure la setmana passada com el FC Barcelona perdia al darrer segon la Copa del Rei contra el Reial Madrid, degut a una dolenta defensa en el darrer atac blanc per part dels homes del conjunt blaugrana. En aquell matx el més trist va ser veure el baix nivell físic de Joan Carles Navarro (34 anys farà enguany) que no va poder jugar dos partits consecutius a alt nivell. En efecte, "la Bomba" Navarro va fer un gran partit dissabte en semifinals, però diumenge en la final no va estar fresc, mentre que a la banqueta hi era Abrines que era el jugador que havia d´haver jugat molts minuts per refrescar el capità. Mentre a la NBA jugadors com Lillard, Davis, Carter-Williams, Plumlee o Drummond juguen molts minuts quatre o cinc partits a la setmana, a Europa és lamentable veure com pocs jugadors espanyols joves juguen minuts (Abrines és el millor exemple).

Les estrelles NBA cada cop ho són més, mentre que a Europa són més estrellats.

Un diumenge qualsevol

Un diumenge qualsevol és el títol d´un film protagonitzat per Al Pacino que ens narra una història transversal sobre el fascinant esport del futbol americà. Ahir era l diumenge següent a haver creat i constituït la Plataforma Defensora dels drets dels advocats especialistes en Dret Penal, de la qual tinc el gran honor de ser el President per decisió de tots els constituents....I per a sorpresa meva, va i rebo via Facebook un missatge a les 4:00 de la matinada en el qual em titllen de "cobarde " i "mediocre" (-vaig pensar : " No ofèn qui vol, la dita popular diu que pot ofendre qui realment pot"-). 

No és el cas de la personalitat que ostenta càrrec col-legial a Reus i que esdevé la autora d'aquests mots. Sense dubte la hora del missatge (04:00) demostra que aquesta persona no dormia i tenint en compte que era "Coso blanco" salouenc.... No fa falta dir res més.

El diumenge d'ahir no va ser un diumenge qualsevol perquè els Falcons de Mar de Seattle han guanyat la SuperBowl, i l'Atlétic de Madrid es col·loca en primer Lloc de la lliga espanyola des del meu  enyorat 1996. Curiosament l´any 1996 era un any carregat de "Moguda Seattle" (dos anys abans havia mort Cobain suicidat...). 

Un cicle perfecte: 1996-2004 (Futbol americà, Seattle, Atl . de Madrid) i per arrodonir-ho : Simplement genial diumenge amb un altre Cros Solidari al Camp de Tarragona...amb un incipient atleta de la meva sang : Donato Júnior.