Alguns homes bons (III) : Mateo Nofuentes Espinosa (1907-2003)

En la societat capitalista que vivim és important recordar que el valor humà no té preu econòmic. Allò que et poden transmetre els teus en forma de valors com la honradesa, sacrifici en el treball, constància i humilitat mai ningú t´ho podrà treure. El meu avi Mateo va néixer el 6 de desembre de l´any 1907 a un poble de Granada que es diu Aldeire, on va conèixer la meva àvia Carmen, i fruit del seu matrimoni etern que únicament la mort física va interrompre, van néixer 4 filles, una de les quals és la meva mare Carmen.

El primer record que tinc del meu avi data de l´any 1982. Els meus pares conjuntament amb els dues meves germanes i jo vivíem a Reus, però quasi cada estiu passàvem tot el mes d´agost a Fines (Almeria). Per una família obrera com la Peña i Nofuentes dels anys 80 era un gran sacrifici econòmic poder sufragar la despesa d´un viatge familiar de quasi 600 kilòmetres, però els meus pares m´han ensenyat que la família és el primer valor humà. Cada estiu allà ens plantàvem per compartir setmanes intenses amb els avis, els oncles (Adora i José María) i les cosines (Dorita, María José i Ana Belén). Quan ets tant petit no entens massa bé les  coses, però desprès he valorat sempre la figura referencial de la família, i per això quan ja vaig ser independent i lliure per decidir per mi mateix, molts cops anava a visitar els meus parents de Fines ni que fossin unes poques hores. Els estius dels anys vuitanta van ser excel·lents, i amb el pas dels anys jo cada cop anava fixant-me més en la figura del meu avi que era la d´un miner jubilat des de l´any 1972 (amb 65 anys) però que mai estava a casa, ja que seguia conreant les seves terres i tenint cura dels seus animals. En allà vaig conèixer la llet natural, els ous naturals, els vegetals i l´aigua veritablement natural (es podia agafar aigua d´una font on l´aigua corria en llibertat).

A partir dels anys 90 la relació amb l´avi va canviar, perquè jo el veia com una font de riquesa històrica. Cada estiu quan anava des de Reus fins Fines, jo passava hores amb ell i aprofitava per preguntar-li per la seva infantesa, per la seva adolescència, per la Guerra Civil, pel captiveri patit desprès de la Guerra Civil, per la primera dictadura, per la segon dictadura... I ell sempre em responia donant-me detalls com per exemple que durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) no hi havia cartilles de racionament, i que no va ser una època tant dolenta com en ocasions ens volen vendre. Jo tenia entre 16 i 20 anys i cada estiu estava desitjant seguir la nostra història familiar. També em fascinava que em parlés del seu oncle Francisco Nofuentes que va marxar cap a Vacaville (California), i jo l´any 1995 vaig aconseguir parlar telefònicament amb Manuel Nofuentes de Vacaville, cosí germà del meu avi. La meva mare no entenia res de tot plegat, fins que un dia Manuel Nofuentes ens va trucar per telèfon des de Vacaville i ens vam saludar. Des d´aleshores d´una forma o una altra hem estat en contacte amb els Nofuentes de Vacaville i Santa Clara (California).

Diré més, l´avi em va ensenyar que amb gairebé 76 anys pots jugar a tennis contra el teu net de 18 anys, i com si fos una força de la natura aguantar un matx llarg sense donar una pilota per perduda. L´avi em va ensenyar que si plou pots sortir al carrer amb botes, i que si el riu eixampla el cabal, amb una corda el pots creuar. L´avi em va ensenyar tantes coses que no puc entendre que altres persones que han pogut veure la seva figura a dia d´avui siguin patètiques persones egoistes captivades pel capitalisme.

Mateo Nofuentes Espinosa l´estiu de l´any 1993, juntament amb l´autor del blog.

El meu darrer record de l´avi Mateo és del 6 de desembre de l´any 2002. La meva mare i jo vam viatjar en cotxe des de Reus aquell dia per arribar a sopar amb l´avi, i bufar les 95 espelmes pels seu noranta-cinquè aniversari. Feia pocs mesos que la àvia Carmen ens havia deixat, i l´avi estava trist perquè la seva companya l´havia deixat. Vam compartir unes hores fantàstiques, jo amb una càmera i conscient de què podia ser el darrer o dels darrers aniversaris i moments que compartiria amb ell, vam enregistrar el moment. Però el record supera l´enregistrament audiovisual, i els valors que ell (conjuntament amb els meus pares, i àvia) m´han transmès em fan ser un home de família absolutament lleial als meus, amb una capacitat de control de l´instint homicida necessari per protegir i tenir cura dels meus, a mode d´avís per navegants per aquells que es pensin que poden temptar la seva sort. La família és el primer.

L´avi ens va deixar un 27 d´octubre de 2003. Aquell dia vaig agafar el meu cotxe i vaig viatjar juntament amb una de les meves dues germanes fins a Fines, per donar-li el darrer comiat a l´avi Mateo. Ell era una figura noble que encarnava el valor del sacrifici, que va treballar quasi 5 dècades a una mina, passant per una Guerra Civil com a soldat actiu, i desprès a un camp de concentració captivat. Per això em fa gràcia i al mateix temps llàstima la gent que diu que ara necessiten descansar, o que necessiten "desconnectar". Quina colla de dropos ens envolta, sense valors, més enllà que anar a una entitat bancària a vendre la seva ànima per un plat de llenties o un viatge a esquiar, o un cap de setmana a una platja absurda i contaminada, o altres conductes pròpies d´esclaus del sistema capitalista.

El meu avi, com la meva àvia, i els meus pares m´han ensenyat a viure sense por.

Què significa el 6 de desembre ? El Regne d´Espanya té una Constitució que molts ciutadans esclavitzats pel sistema capitalista segurament no hauran llegit en la seva vida. En efecte, molts d´aquells humans espanyols que en ple desembre van sense mitjons i amb pantalons texans foradats difícilment hauran substituït una estona de Tele5 o Antena3 per una lectura comprensiva de la Carta Magna. En tot cas, avui els ciutadans esclaus passaran el dia sense treballar, però a la recerca del primer centre comercial en el qual anar a comprar objectes que no necessiten, pagant amb diners que no tenen (la majoria amb targetes de crèdit) i gaudint del 6 de desembre. Ara bé, per la nostra família nuclear Peña i Nofuentes avui és l´aniversari de l´avi Mateo, i així nosaltres ens alegrem de què quan l´avi va fer 71 anys (el 1978) es decidís commemorar la seva data com a data festiva. Això és el que celebrem real i veritablement: l´aniversari de Mateo Nofuentes Espinosa (un altre home bo).

Un dijous qualsevol al Palau Blaugrana

L´any acadèmic 1989/90 cursava Primer curs del B.U.P., i tots els dijous de l´any seguia pel Canal 33 els partits de la Copa d´Europa de bàsquet, que aquella temporada la disputava el FC Barcelona i únicament els equips campions de les lligues europees. Fa més de 27 anys d´això, però l´ambient al Palau Blaugrana és el mateix que aleshores.

En Roger Esteller -amic i col·laborador- ens va convidar a gaudir del matx entre FC Barcelona i Zalguiris de l´actual Eurolliga -que res té a veure amb la Copa d´Europa d´abans (ja que ara l´Eurolliga la disputen els equips que paguen uns drets econòmics, entre ells normalment està l´equip campió de la lliga estatal i altres equips que poden pagar aquest import, mentre que a la Copa d´Europa únicament jugava el campió de lliga-). Al matx vam assistir un amic advocat -Miguel Curto-, un altre amic entrenador professional -Víctor Muñoz-, el propi Roger Esteller -analista consultor d´empreses- i servidor.

Miguel, l´autor del blog, Víctor i Roger gaudint de la màgia del Palau.

El matx va ser intens, i el Barcelona va ser superior en el tram determinant del matx al seu rival lituà. Fins la darrera acció els lituans van tenir opcions, però finalment la victòria -com l´any 1989/90- va caure del costat blaugrana.

En Roger va haver de sortir uns minuts abans del partit per atendre a la seva filla -gens urgent, però el "Tigre de Sants" (així va batejar l´any 1990 Lluís Canut a Roger) és millor pare que amic, millor pare que persona, un tipus enorme per fora però especialment per dins -un exemple a seguir-.

En finalitzar el partit sortim Víctor, Miguel i jo i quan anàvem pensant a buscar restaurant en el qual sopar en la mateixa porta del Palau, i els aficionats blaugranes saludaven en Víctor -molt estimat pels 8 anys que entre 1981 i 1988 va estar com a futbolista culer-. De sobte, s´atura un cotxe negre i baixa la finestreta i el seu conductor es dirigeix a Víctor i li diu "També véns al básquet?", i Víctor li respon "Hola Juan, sí he vingut amb uns amics" (fent al·lusió a Miguel i a mi). Quan l'anomenat Juan ens dedica una mirada, jo el reconec i li saludo i li dic "Bona nit Epi, encantat, hem vingut convidats per Roger Esteller, i jo sóc l'advocat que està amb Roger al Carrer Mandri", i Juan Antonio San Epifanio "Epi" -el meu admirat 15- em respon "Roger és molt amic meu" i em va estendre la mà i ens saludem. 
Com hi havia tràfic de sortida, ens acomiadem i quedem a veure'ns tots (Roger, Víctor, Miguel, el propi "Epi" i servidor...).

Alguns homes bons (II): Manel Torrents i Pedrola

Manel Torrents Pedrola és un advocat reusenc que es va especialitzar en Dret mercantil societari, tot desenvolupant una tasca professional durant més de 30 anys. El desembre de l'any 2000 es va jubilar, però des del 5 de gener d'aquell any fins el moment de la jubilació vaig tenir el privilegi de poder compartir despatx amb ell i beneficiar-me dels seus consells.

La primera vegada que vaig veure en Manel va ser durant les classes de Dret mercantil societari que ell impartia dins de la profitosa Escola de Pràctica Jurídica que dirigia l'advocat Anton Aluja. Era el curs 1997/98 i aquella EPJ va ser de les millors que han passat per Reus. El privilegi de tenir professors advocats del nivell de l'Enric Castro o del Manel Torrents les noves generacions no el tindran, i hem de dir-ho també que l'Anton Aluja va fer un brillant programa docent i una excel-lent guia pels alumnes que va concloure amb un invent d'ell anomenat "oficina judicial simulada".  A Reus mai va tornar l'alt nivell formatiu que en aquells primers anys es van viure.

En aquesta imatge del 2013 estem celebrant l'aniversari del Manel.

El desembre del 1999 en Manel Torrents va comunicar al Col-legi d'Advocats que es volia jubilar i jo em vaig assabentar que existia la possibilitat de llogar el seu despatx. Malgrat que jo estava col-laborant amb el despatx de l'advocat Javier Prieto des del juliol de 1998, i que únicament tenia 24 anys ja tenia el pensament d'obrir el meu propi despatx. Vaig demanar permís a en Javier Prieto per trucar el Manel Torrents i quan em va autoritzar, vaig trucar-lo i ens vam reunir. La meva sorpresa va ser que en Javier Prieto abans ja havia trucat el Manel per dir-li bones referències meves, i això em va obrir les portes. Em vaig assabentar aleshores que en Manel i en Javier eren amics de feia anys. Anar de cara em va ajudar, i així és com m'han ensenyat a casa meva i desprès he seguit aprenent dels meus referents.

Vaig entrar al despatx del Manel la nit del 5 de gener del 2000, traslladant un ordinador i alguns codis legislatius des del despatx del Javier. En Manel estava tancant el seu despatx i va estar liquidant temes tot aquell any 2000, però no va perdre ocasió en donar-me bons consells per millorar tant la relació amb els jutges, els clients o amb els companys de gremi. En Manel Torrents és abans que res tot un Cavaller, un senyor. La seva gran preparació en Dret mercantil societari em la va transmetre i per aquesta raó vaig decidir especialitzar-me en Dret penal societari. L'any 2000 vaig escriure algunes monografies sobre els delictes societaris, i la tardor de l'any 2001 vaig defensar la tesina "Autoria i participació en els delictes societaris" dirigida pel Dr. Josep Maria Prats Canut. Durant l'any 2002 vaig iniciar la recerca de material per iniciar una profunda investigació sobre els aspectes comuns dels delictes societaris. En Manel coneixent el meu tarannà estudiós del Dret penal em va fer veure que aquesta branca tenia i té moltes possibilitats d'estudi dins del Dret penal econòmic i societari. Val a dir sobre en Manel que durant els quasi 45 anys d'exercici professional com advocat va ser un exclusiu advocat format a Valladolid i a Barcelona que es va dedicar al Dret mercantil societari. 

La excel-lent referència professional del Manel es barreja amb l'alt nivell humà que tant ell com la seva insaparable Glòria Condeminas tenen, amb qui han tingut 5 fills i el mèrit d'haver treballat sempre plegats, demostra allò relatiu a que si vols pots treballar amb la teva parella. He tingut el plaer personal d'haver compartit moments familiars amb tots 5 fills del matrimoni Torrents-Condeminas i ens queda clar que els valors de fermesa i honorabilitat els venen de família.

Sempre he estat i segueixo estant en contacte amb en Manel que és coneixedor de tots els projectes professionals, i sempre m´escolta, i em diu la seva opinió sincera. Un gran plaer estar envoltat d´homes bons i excel·lents persones, lluny de les misèries habituals que  circulen per la vida humana.

Alguns homes bons : José De Llano Zubizarreta

Encetem una sèrie d'articles que durant el darrer dissabte de juliol i tots els dissabtes del mes d´agost, sota el nom del film protagonitzat per Jack Nicholson i Tom Cruise "Alguns homes bons" (A few good men, 1992) ens servirà per apropar-nos a personalitats importants. La única intenció és la de fer un petit homenatge a algunes persones que han deixat una petjada considerable a la meva vida. 
Avui toca parlar de l´amic i excel-lent persona que va ser (és i serà)  José De Llano Zubizarreta, qui el 30 de juliol del 2015 ens va deixar. 

El film "Alguns homes bons" escenifica un judici en la jurisdicció militar. L´impagable Tom Cruise interpreta l´advocat jove que dins de la sala demostra la gran preparació que havia fet conjuntament amb el seu equip. El protagonista d´aquest article també era un brillant advocat, però a més de ser reconegut professional per una extensa i brillant trajectòria, en Pepe de Llano era una persona sincera, honorable i seriosa. Aquestes tres virtuts anaven dins de la personalitat del Pepe, que era com hom coneixia aquest entranyable asturià establert a Salou. Casat i amb dos fills, sempre va demostrar tenir com a prioritat un principi bàsic de la vida en societat : la família. Pepe era un "home bo", veritablement un autèntic senyor cavaller amb qui vaig tenir el gust de coincidir en molts temes professionals des del 2000 -quan vaig obrir el meu propi despatx- fins el 2014 -any en el qual una greu malaltia començà a guanyar-li la partida-. Pepe era un home fort tant física com mentalment, i a la vida havia lluitat de valent per aconseguir els seus objectius. En aquests quasi 15 anys de relació professional es va forjar una amistat, però una amistat de la qual jo aprenia d´ell, perquè en Pepe era, és i serà un referent a tenir en consideració pels més joves. És "llei de vida" que les noves generacions han de tenir referents en autèntiques personalitats de la seva societat, i això és el que en Pepe era (és i serà). Però la realitat és que ell era una persona amb una gran quantitat de coneixements jurídics -quasi enciclopèdics- i amb una enorme visió de les situacions, que li permetien fer una interpretació acurada de la realitat. Encara recordo quan el juny del 2004 durant un judici al Jutjat del penal de la denominada Audiència Nacional de Madrid, quan en el tràmit de conclusions provisionals en Pepe va introduir una modificació alternativa en les conclusions que ell portava preparades, que va provocar que el propi representant de la Fiscalia el felicités. Ell era així : tècnicament genial. Una persona brillant.

Pepe amb l'autor d´aquest article en un acte promocional d´un projecte de Dret esportiu (abril del 2005). 
Pepe sempre estava al costat dels seus amics en els moments importants.

La sinceritat era un dels valors habituals en les converses que amb ell podies tenir. Et podia agradar o no allò que et diria, però tenies clar que si et deia quelcom no era ni simulat ni fals. A ell no li calia dir mentides, i per aquesta raó esdevenia un home d´honor. La honorabilitat és una qualitat que en els temps actuals s´ha anat perdent tant a nivell social com en el col·lectiu de l´advocacia. En efecte, ara és habitual trobar-te grupets de companys advocats que no han tingut la possibilitat de conèixer companys de la qualitat humana del Pepe De Llano, i com que els seus referents són altres figures,  es passen el dia malparlant i menystenint els altres, en comptes de dedicar-se a la tasca de l´exercici de l´advocacia. Ningú podrà parlar de la memòria del Pepe i oblidar la seva fama de persona seriosa. Si amb ell parlaves d´un tema, el que fos, amb la seva paraula era suficient. No calia signar cap contracte, perquè aquelles generacions nascudes a mitjans del Segle XX es van formar així, i amb una encaixada de mans tenien suficient per donar per tancat un afer. L´afer podia ser del tarannà que fos,  però la paraula de Pepe era definitiva: per tancar una transacció judicial o per deixar-te estiuejar a una de les seves propietats a Astúries. No calien contractes signats, correus electrònics ni faxos, perquè la condició de seriós era inherent a la seva figura i persona. Conèixer persones així és absolutament un privilegi.

Gràcies a ell i els seus vaig poder conèixer el Principat d´Astúries, i en aquella comunitat vaig passar alguns estius fantàstics. Els de Llano-Herrerías són així : amics dels seus amics, i molt altruistes. De fet, va ser l´estiu passat quan en la matinal del 30 de juliol del 2015 vaig estar reunit amb els companys de la Junta de la Plataforma d´Advocats del Camp de Tarragona (Jordi Carrasco i Joan Crua) i vam parlar sobre Astúries com a destí turístic, i del referent que era Pepe per tots nosaltres. Jo aquella tarda de 30 de juliol tenia programat un viatge fins a Amèrica, i justament abans d´embarcar vaig rebre una trucada del company Joan Crua comunicant-me que Pepe ens havia deixat. Em vaig quedar gelat, i fins i tot vaig valorar de no fer el viatge per poder assistir al darrer comiat del Pepe. Però finalment, vaig intentar pensar com ho faria ell. Pepe no ens ha deixat, ja que ell sempre seguirà amb nosaltres. Dolgut per aquella informació que telefònicament acabava de rebre vaig entrar dins de l´avió disposat a aguantar la durada del trajecte Barcelona-Bogotà, i que mentre els meus acompanyants dormien jo vaig tenir temps de recordar moltes de les aventures viscudes al costat d´ell: els viatges a Madrid per assistir a judicis a diferents jutjats i tribunals de l´Audiència Nacional, la preparació de judicis i defenses complicades, els estius a Astúries, el projecte d´un negoci de Dret esportiu, la seva aventura immobiliària, els mals de caps amb l´advocacia de l´Estat, les trucades per compartir jurisprudència, els sopars de Nadal del seu despatx, la demanda comunitària de l´Edifici "Els Estels", el seu regal de boda ... Molts records van venir-me al cap durant aquell llarg viatge, i em vaig transportar al maig del 2005 quan els dos vam volar plegats des de Barcelona fins Madrid, amb la finalitat d´assistir el dia següent a una vista d´apel·lació a la Sala Penal de l´Audiència Nacional. Ens vam passar el vol parlant de les estratègies processals, i de la jurisprudència en matèria d´intervencions telefòniques. Quan vam arribar a Madrid, durant el sopar amb altres companys advocats valencians ens vam passar les hores treballant sobre la vista del dia següent. Pepe era un treballador incansable. Un exemple, sense dubte.

"In memoriam": amb el vistiplau dels seus familiars (els seus dos fills i muller -amb els que segueixo guardant relació d´amistat-) a partir del proper mes de setembre del 2016 a la seu del meu despatx professional a Barcelona, tindré una Sala de Juntes que portarà el seu nom "Sala de Juntes José De Llano Zubizarreta". És el petit homenatge que li donaré al meu amic, company i referent. Així, cada dia escoltaré el seu nom i em vindran a la memòria els grans moments compartits amb ell, que sempre de forma positiva van tenir un impacte en la meva formació com a persona. En aquesta sala tindré una taula de juntes que molts anys -més de 20- va tenir el protagonista d´aquest article al seu despatx salouenc. És una taula de juntes de 3 metres de llargada, una peça única. Aquest record simbòlic com és la taula, em serveix per carregar d´energia positiva un espai important com és una sala de reunions. Per mi és un absolut honor i privilegi que la seva família hagi autoritzat a adjudicar-me la taula, i especialment que hagin permès "batejar" la sala de juntes amb el nom del seu pare i marit. En Pepe cada dia estarà al meu costat. D´aquesta forma tindré el privilegi de poder explicar a tothom que visiti el despatx el motiu pel qual aquella sala es diu "Sala de Juntes José De Llano Zubizarreta". Sense dubte, un "home bo", per no dir dels millors.

Fent esport i vida sana amb esportistes professionals

El passat 6 de juliol de 2016, dins del marc del Campus de l´Audie Norris, aquesta estrella del bàsquet va decidir "obrir portes" a adults, ja que el seu campus va destinat a nens. Els adults que vam anar vam suar, i vam poder rebre una sèrie de lliçons de vida que són impagables.

No hi ha dubte que l´Audie Norris va ser el millor jugador americà que mai ha passat pel FC Barcelona i per la Lliga ACB. No hi ha dubte que la seva qualitat humana, aleshores, va demostrar que un autèntic jugador tècnic i lluitador amb una intel·ligència fins aleshores mai vista en jugadors que jugaven en posicions properes a la cistella. Aleshores, assistir una tarda amb ell i altres jugadors del FC Barcelona dels anys 80 i 90 era una idea, sense dubte, absolutament fantàstica. Intueixo que la Dolores Couceiro juntament amb l´Audie van ser els pensadors que vam crear aquest event, anomenat "Fantasy Camp".

Audie em va explicar com col·locar-me a la pintura. Com dirigir els moviments per apropar-me a la cistella, i poder enganyar el rival.

Galilea, Crespo, de la Cruz, Norris i Solozàbal, juntament amb l´autor del blog.

Audie, de 205 cm, juntament amb "Lagarto" de la Cruz ens van fer 3 exercicis cara a l´anella, que em dècimes de segons vam haver de resoldre.

Des de les 18:00 hores fins gairebé les 21:00 hores vam poder gaudir d´una sessió d´entrenament físic i tècnic fantàstic. No cal insistir gaire, però si José Luís Galilea és l´encarregat de tenir-te 20 minuts fent entrades amb canvi de ritme, i Xavi Crespo el mateix temps corregint els defectes en la dinàmica del tir exterior (punteria), i desprès 20 minuts més amb Audie i "Lagarto" de la Cruz fent exercicis ràpids de penetració per la dreta o per la banda esquerra, o tir en suspensió, i acabant al pal baix, sense dubte acabes aprenent i força. No hi ha dubte que el Clínic fet amb ells, juntament amb Solozábal i Roger Esteller fent exercicis de perfecció del tir lliure, va provocar un ambient indescriptible i d´elevada qualitat humana i basquetbolística.

Al final, vam fer una xerrada col·lectiva on els assistents vam escoltar els esportistes professionals sobre temes relatius als seus anys de jugadors, o ara que són homes que es dediquen a negocis relacionats amb l´esport professional. Sense anar més lluny, Galilea va ser director del CB Sevilla mentre l´Audie era entrenador d´aquell equip que durant la temporada 2014-15 va fer un bàsquet atractiu, i va concloure amb 4 jugadors al draft de la NBA. Esteller es dedica a treballar la psicologia de la motivació dels esportistes i de les persones en general, mentre que Crespo té una empresa de difusió de l´esport pel món. Finalment, De la Cruz viu a Costa Rica i també gestiona un negoci de creuers. El "Lagarto" va explicar la història de què va "Aito me echó dos veces del Barcelona"... Sense dubte, històries absolutament interessants.

Johan Cruyff: Un filòsof digne de ser estudiat com a ideòleg del "Futbol 2.0"

Quan jo vaig estudiar batxillerat a la dècada dels 90 del segle passat, els darrers dos cursos acadèmics vaig tenir accés a una assignatura anomenada Filosofia. En aquesta disciplina acadèmica vaig poder conèixer -a nivell molt bàsic- pensadors com Plató, Aristòtil, Descartes o Nietzsche. El passat 24 de març d´aquest any 2016 Johan Cruyff ens va deixar degut a una greu malaltia que a dia d´avui segueix essent impossible de curar. Cruyff va ser futbolista, entrenador, però essencialment va ser un pensador, i per tant, no hi ha dubte, que és un filòsof dels temps actuals.

Era Dijous Sant quan la notícia de la pèrdua de la vida del gran pensador holandès es feia pública. Des d´aquell cap de setmana el FC Barcelona es va deixar perdre una diferència de 10 punts a manca de 8 jornades, que a manca de 5 jornades en el campionat de lliga estatal va neutralitzada i ha provocat que fins la darrera jornada no s´hagi pogut proclamar campió l´equip blaugrana. És a dir, el millor homenatge que s´ha pogut fer a la figura del Johan Cruyff ha estat guanyar la lliga a la darrera jornada com en els campionats dels anys 1992, 1993 i 1994.
En Cruyff va fer canviar una forma de viure i jugar a l´esport, més aviat de tarannà perdedor i ploramiques, per un tarannà guanyador, competidor i dominador. Des del 1991 fins el 2016, de 26 campionats de lliga, el FC Barcelona ha sumat 14, el Reial Madrid 7, l´Atlètico de Madrid 2, el València 2 més i el Deportiu de La Corunya 1. El domini és absolutament aclaparador, i més enllà de les xifres aritmètiques, el domini és de joc. Hem passat de veure l´equip del Cruyff jugar sense defenses amb un sistema 3-4-3 (3 defenses, 4 mitjos i 3 atacants), en el qual els defenses eren Eusebio (fals lateral dret), Goiko (fals lateral esquerre), Nadal i Koeman (falsos centrals)  a un sistema evolucionat i basat en la possessió preventiva pròpia del futbol evolucionat que pot denominar-se Futbol 2.0 (concepte creat per Javier Satué i Iván Robles). En Johan Cruyff va ser un filòsof que va crear una línia de pensament filosòfic amb entrenadors com Josep Guardiola, Tito Vilanova, Eusebio Sacristán o Luis Enrique. Aquesta Escola podem batejar-la com Escola Futbol 2.0 com a evolució del "paleofutbol" (insisteixo, són expressions dels autors Satué i Robles).
Els meus amics Javier Satué i Ivan Robles són juristes, en concret de professió Notari. Però, són dos grans pensadors que han plasmat en una obra literària de caire tècnic-científic l´anàlisi de la forma de jugar del FC Barcelona del Pep Guardiola i la seva influència sobre el joc desenvolupat per la selecció del Regne d´Espanya en les Eurocopes del 2008 i 2012, així com en el  Campionat Mundial del 2010 que va provocar 3 títols consecutius dels futbolistes espanyols que, sota el patró de joc "possessió preventiva" va provocar que augmentés de forma significativa el control del partit, partint de la base conceptual de què mentre el teu equip té la possessió de la pilota el rival no la pot tenir i, aleshores, estàs defensant-te des del control de la possessió de la pilota. Com que en el futbol no existeix limitació en la possessió, a diferència del basquetbol per exemple, tant el FC Barcelona com la selecció del Regne espanyol tenien minuts i minuts la pilota, i no xutaven a porteria en la recerca del gol fins que trobaven el moment oportú de desordre defensiu dels rivals.
En tot cas, no hi ha dubte de què en Johan Cruyff va ser el pensador que va iniciar el canvi per passar del "Paleofutbol" fins el moment actual de "Futbol 2.0". Descansi en Pau en Johan!

Diumenge de "Super Bowl"

Ahir dissabte 6 de febrer de 2016 els ciutadans vam estar molt pendents del Carnestoltes, que és una de les festes més brutes i lamentables que podem imaginar: persones disfressades pels carrers, gran consum d´alcohol i tòxics, carrers bruts de pixats, serpentines i confeti. La desfilada del poble de Reus va ser molt i molt trista, ja que els membres de les diferents carrosses no ballaven cap coreografia, i el nivell dels vestits estava a l´alçada d´una societat en crisi existencial i econòmica. 

Un advocat/da de Reus fa gairebé un any que es dedica a assetjar-me per la xarxa social "twitter" sota la disfressa del "Reusenc" de la fotografia.

Personalment penso que tothom té dret a gaudir de tots els dies de l´any, però una festa com la d´ahir hauria de ser un acte col·lectiu magnífic, on la suma de voluntats dels ciutadans que volen gaudir públicament d´una festa pels carrers de qualsevol poble o ciutat, sense dubte, hauria de provocar que la suma de factors ens dugués a una suma molt elevada de qualitat. Però, la realitat va ser que la rua reusenca va deixar molt que desitjat i es va convertir en una "festa privada" dels membres de les carrosses que amb vestits fets sense massa esma, amb carrosses que en realitat eren tractors disfressats, i amb una absoluta manca de coreografia van embrutar bona part dels carrers municipals. A més, bona part dels éssers humans que estaven a les rodalies de la rua el que feien era beure, i desprès, de forma lògica, pixar els carrers, arbres, xamfrà i tota mena de mobiliari urbà. Els nens ahir van aprendre que ja no tenim prou amb els gossos que caguen i pixen els carrers, ara també els éssers humans podem fer-ho. L´espectacle va ser demencial, igual de demencial que un advocat/da de Reus amb forts lligams als membres de la Junta de Govern o antic deganat del col·legi professional reusenc porti un any assetjant-me per la xarxa social del "twitter". Com un bon amic i company em va dir : "les xarxes socials són inofensives", però aquest company/a sap -perquè em coneix- que sóc capaç de qualsevol acte humà quan es destapi qui o quins advocats/des reusencs estan sota la disfressa del "Reusenc". Tot al seu temps, corren per carrer paraules que no s´escolten (el "trash-talking" dels ianquis).

I si escrivim sobre el "món ianqui", avui diumenge 7 de febrer de 2016 tenim la cinquantena edició de la "Super Bowl". Avui toca gaudir-ne de l´espectacle més espectacular del món civilitzat (em pregunto : existeix algun món sense civilitzar? Responc : sí, el món dels idiotes que s´amaguen de forma covard sota la careta del "Reusenc", i aquells que abusen del poder que tenen -togues, càrrecs, etc- per imposar acords abusius i actuacions lesius dels drets dels col·lectius minoritaris). Una llàstima que ningú del meu poble de Reus estigui al cas i avui visioni la "Super Bowl" i apliqui aquesta idea d´espectacle a la propera rua pels bruts carrers de Reus. El partit entre els Denver Broncos i els Carolina Panthers és una excusa perfecta per dur a terme una campanya de venda de la grandiositat dels ianquis. Mentrestant, a Catalunya seguirem a la gresca amb els nostres cosins castellans, andalusos, extremenys, bascos, gallecs ... per intentar tenir un Estat propi com si en el Segle XVIII estiguéssim. Però aquesta, és una altra reflexió. Jo com a ciutadà del món, amic del futbol (futbol americà, un esport de valents -no com la cloaca d´amiguets advocats/des que s´amaguen sota el perfil fals del "Reusenc") gaudiré, com cada any, amb un grup selecte de fanàtics ("hooligans" elegants) del matx i del sensacional espectacle que envoltarà el matx. Qui em coneix, sap que sóc seguidor dels Seattle SeaHawks que enguany han quedat eliminats pels Carolina Panthers, en un apassionant matx que vam poder gaudir en directe fa alguns diumenges.

Qui era Sant Raimon de Penyafort ? Mereix ser el patró del gremi dels advocats i advocadesses ?

Avui dijous 7 de gener és Sant Raimon de Penyafort. Malgrat que sigui un dia més del calendari en una societat laica com la dels pobles del Regne espanyol, a dia d´avui aquest Sant Raimon de Penyafort és considerat el patró del gremi professional dels advocats i advocadesses. Ara bé, per exemple al col·legi professional al qual hi pertanyo -el de Reus- cada any es fa la celebració cap allà finals de març o abril, una mica a criteri dels membres de la junta de govern.

En primer lloc hem de dir que parlar d´un personatge històric nascut l´any 1180 a Santa Margarida i els Monjos no és fàcil. En efecte, no és fàcil trobar bon material històric que ens permeti acceptar tot allò que s´hagi escrit sobre ell, ja que fa vuit-cents anys no existia ni la màquina de fotografiar, ni molt menys altres elements com les xarxes socials en les quals pots arribar a destapar les autèntiques veritats que s´amaguen sota de les versions oficials. El primer problema és tenir clar si es deia Raimon o Ramon, ja que, són dos noms absolutament diferents. El segon problema és tenir clara quina va ser la seva obra, ja que sembla que fou religiós dominic català, i a més a més, l´introductor de la Inquisició a la Corona d´Aragó. No podem perdre de vista que la Inquisició va ser una institució comuna tant a la part castellana com a la part aragonesa del Regne d´Espanya, el que significa que els catalans i els no catalans, tots espanyols, tenim moltes cosetes en comú en el nostre passat històric. Ara bé, tornem a la figura del Sant Raimon de Penyafort i pensem si realment va ser advocat defensor, Segons algunes fonts consultades resulta que el patró de la professió dels advocats a Catalunya era jutge de la Inquisició, és a dir, era inquisidor. El nom per ell mateix ja fa por, però qui vulgui sortir de dubtes que llegeixi el llibre "Malleus Maleficarum" (El Martell de les Bruixes) el qual vaig conèixer aquest passat estiu de l´any 2015 durant el meu viatge per terres americanes. La Inquisició fou una institució dirigida a extirpar l´heretgia religiosa, i posteriorment destinada a per seguir pedòfils, homosexuals i protestants. Personalment no puc detectar cap mèrit per pensar que un membre d´un tribunal inquisidor sigui el patró de la professió que es dedica a defensar els drets dels ciutadans. 

Portada del llibre "Malleus Maleficarum" que parla sobre la Inquisició a l´Europa central durant l´Edat mitjana. Aquesta institució va entrar a Catalunya "gràcies" a Sant Raimon de Penyafort.

Si deixem a banda el tema de què se li va atribuir un miracle com va ser creuar el mar de Sóller amb la seva pròpia capa (efemèride surrealista, a l´alçada de l´advocat malagueny atracador de màquines escurabutxaques que va atracar el bar d´un propi client, malgrat que d´aquesta en tenim un procediment pendent de judici oral als jutjats del penal de Reus), no tenim constància de cap defensa dels drets dels ciutadans catalans durant l´Edat mitjana per part del Sr. De Penyafort.

Jo crec que en aquests temps que vivim, el nostre gremi dels advocats i advocadesses hauríem d´apostar per patrons més adequats als temps en els quals vivim. L´any passat ja vaig escriure un post en el blog de la Plataforma Cívica d´Advocats especialistes en Dret Penal que al Regne d´Espanya els patrons del gremi haurien de ser els companys assassinats a Madrid el 24 de gener de 1977, els quals van veure com els arribava la mort per ser advocats defensors dels drets dels ciutadans, en una època molt complicada de la denominada "transició espanyola" d´un Estat dictatorial cap a un Estat social i democràtic de Dret.

La nostra professió necessita, sense dilacions, posar-se al dia, tot començant per un canvi de filosofia i adaptació a l´any 2015. Ja no estem a l´Edat mitjana, per molt que alguns encara s´ho pensin.