En la societat capitalista que vivim és important recordar que el valor humà no té preu econòmic. Allò que et poden transmetre els teus en forma de valors com la honradesa, sacrifici en el treball, constància i humilitat mai ningú t´ho podrà treure. El meu avi Mateo va néixer el 6 de desembre de l´any 1907 a un poble de Granada que es diu Aldeire, on va conèixer la meva àvia Carmen, i fruit del seu matrimoni etern que únicament la mort física va interrompre, van néixer 4 filles, una de les quals és la meva mare Carmen.
El primer record que tinc del meu avi data de l´any 1982. Els meus pares conjuntament amb els dues meves germanes i jo vivíem a Reus, però quasi cada estiu passàvem tot el mes d´agost a Fines (Almeria). Per una família obrera com la Peña i Nofuentes dels anys 80 era un gran sacrifici econòmic poder sufragar la despesa d´un viatge familiar de quasi 600 kilòmetres, però els meus pares m´han ensenyat que la família és el primer valor humà. Cada estiu allà ens plantàvem per compartir setmanes intenses amb els avis, els oncles (Adora i José María) i les cosines (Dorita, María José i Ana Belén). Quan ets tant petit no entens massa bé les coses, però desprès he valorat sempre la figura referencial de la família, i per això quan ja vaig ser independent i lliure per decidir per mi mateix, molts cops anava a visitar els meus parents de Fines ni que fossin unes poques hores. Els estius dels anys vuitanta van ser excel·lents, i amb el pas dels anys jo cada cop anava fixant-me més en la figura del meu avi que era la d´un miner jubilat des de l´any 1972 (amb 65 anys) però que mai estava a casa, ja que seguia conreant les seves terres i tenint cura dels seus animals. En allà vaig conèixer la llet natural, els ous naturals, els vegetals i l´aigua veritablement natural (es podia agafar aigua d´una font on l´aigua corria en llibertat).
A partir dels anys 90 la relació amb l´avi va canviar, perquè jo el veia com una font de riquesa històrica. Cada estiu quan anava des de Reus fins Fines, jo passava hores amb ell i aprofitava per preguntar-li per la seva infantesa, per la seva adolescència, per la Guerra Civil, pel captiveri patit desprès de la Guerra Civil, per la primera dictadura, per la segon dictadura... I ell sempre em responia donant-me detalls com per exemple que durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) no hi havia cartilles de racionament, i que no va ser una època tant dolenta com en ocasions ens volen vendre. Jo tenia entre 16 i 20 anys i cada estiu estava desitjant seguir la nostra història familiar. També em fascinava que em parlés del seu oncle Francisco Nofuentes que va marxar cap a Vacaville (California), i jo l´any 1995 vaig aconseguir parlar telefònicament amb Manuel Nofuentes de Vacaville, cosí germà del meu avi. La meva mare no entenia res de tot plegat, fins que un dia Manuel Nofuentes ens va trucar per telèfon des de Vacaville i ens vam saludar. Des d´aleshores d´una forma o una altra hem estat en contacte amb els Nofuentes de Vacaville i Santa Clara (California).
Diré més, l´avi em va ensenyar que amb gairebé 76 anys pots jugar a tennis contra el teu net de 18 anys, i com si fos una força de la natura aguantar un matx llarg sense donar una pilota per perduda. L´avi em va ensenyar que si plou pots sortir al carrer amb botes, i que si el riu eixampla el cabal, amb una corda el pots creuar. L´avi em va ensenyar tantes coses que no puc entendre que altres persones que han pogut veure la seva figura a dia d´avui siguin patètiques persones egoistes captivades pel capitalisme.
 |
| Mateo Nofuentes Espinosa l´estiu de l´any 1993, juntament amb l´autor del blog. |
El meu darrer record de l´avi Mateo és del 6 de desembre de l´any 2002. La meva mare i jo vam viatjar en cotxe des de Reus aquell dia per arribar a sopar amb l´avi, i bufar les 95 espelmes pels seu noranta-cinquè aniversari. Feia pocs mesos que la àvia Carmen ens havia deixat, i l´avi estava trist perquè la seva companya l´havia deixat. Vam compartir unes hores fantàstiques, jo amb una càmera i conscient de què podia ser el darrer o dels darrers aniversaris i moments que compartiria amb ell, vam enregistrar el moment. Però el record supera l´enregistrament audiovisual, i els valors que ell (conjuntament amb els meus pares, i àvia) m´han transmès em fan ser un home de família absolutament lleial als meus, amb una capacitat de control de l´instint homicida necessari per protegir i tenir cura dels meus, a mode d´avís per navegants per aquells que es pensin que poden temptar la seva sort. La família és el primer.
L´avi ens va deixar un 27 d´octubre de 2003. Aquell dia vaig agafar el meu cotxe i vaig viatjar juntament amb una de les meves dues germanes fins a Fines, per donar-li el darrer comiat a l´avi Mateo. Ell era una figura noble que encarnava el valor del sacrifici, que va treballar quasi 5 dècades a una mina, passant per una Guerra Civil com a soldat actiu, i desprès a un camp de concentració captivat. Per això em fa gràcia i al mateix temps llàstima la gent que diu que ara necessiten descansar, o que necessiten "desconnectar". Quina colla de dropos ens envolta, sense valors, més enllà que anar a una entitat bancària a vendre la seva ànima per un plat de llenties o un viatge a esquiar, o un cap de setmana a una platja absurda i contaminada, o altres conductes pròpies d´esclaus del sistema capitalista.
El meu avi, com la meva àvia, i els meus pares m´han ensenyat a viure sense por.
Què significa el 6 de desembre ? El Regne d´Espanya té una Constitució que molts ciutadans esclavitzats pel sistema capitalista segurament no hauran llegit en la seva vida. En efecte, molts d´aquells humans espanyols que en ple desembre van sense mitjons i amb pantalons texans foradats difícilment hauran substituït una estona de Tele5 o Antena3 per una lectura comprensiva de la Carta Magna. En tot cas, avui els ciutadans esclaus passaran el dia sense treballar, però a la recerca del primer centre comercial en el qual anar a comprar objectes que no necessiten, pagant amb diners que no tenen (la majoria amb targetes de crèdit) i gaudint del 6 de desembre. Ara bé, per la nostra família nuclear Peña i Nofuentes avui és l´aniversari de l´avi Mateo, i així nosaltres ens alegrem de què quan l´avi va fer 71 anys (el 1978) es decidís commemorar la seva data com a data festiva. Això és el que celebrem real i veritablement: l´aniversari de Mateo Nofuentes Espinosa (un altre home bo).
