Corria un 2 de maig de l´any 1942 quan al municipi de Garrovillas de Alconétar va néixer el meu pare, com a quart fill del matrimoni format per Marcelino Peña Severo i Irene Julian Carballo. El meu pare és en Donato Peña Julian i amb una breu entrada en aquest blog faig curt per explicar el seu tarannà, la seva forma de veure la vida, el seu optimisme, la seva disciplina i tots els atributs que un ésser humà pot atresorar. El meu pare és el meu millor amic, però per aconseguir la seva confiança primer vaig haver de treballar de valent per demostrar-li que estava, com a mínim, a la seva alçada en alguns aspectes de la vida.
 |
| En aquesta imatge de l´any 2012: en Donato Peña Julian i na Carmen Nofuentes i Martínez, els meus pares.
El primer record que tinc del pare deu ser de l´any 1978: ell tenia una cama embenada, aleshores treballa a la construcció i va prendre mal. Ell des del 1962 fins ben entrat els anys 80 va ser treballador del gremi de la construcció a Catalunya (amb 3 temporades treballant a Suïssa abans del meu naixement l´any 1975). Tornem al 1978, on també em venen flaixos del partit de futbol Argentina contra Holanda, que fou la final del Mundial 1978, però val a dir que no és fins el 1982 quan tinc els records més nítids, tot coincidint amb el Mundial de l´any 1982 conegut com el del "Naranjito". Aquell estiu del 1982 recordo que sempre em deia "el portero de Italia tiene los mismos años que yo, 40". Aquell porter era el mític Dino Zoff. Però no us penseu que el pare és un gran seguidor del futbol, no ho és. Ell és un autèntic cinèfil: ha vist films des de la seva infantesa, i de tots els gèneres. És crític i exigent amb els directors i els actors, i especialment sensible a les novetats cinematogràfiques. Tot i que la seva passió són els films del gènere "western". Ara bé, l´estiu del 1982 vam seguir tots els partits d´aquella efemèride esportiva que el Regne d´Espanya va rebre amb els braços oberts. Hem vist molts partits de futbol plegats, i sempre ha destacat els jugadors treballadors per sobre dels jugadors tècnics ("Corre como un jabato", referint-se a jugadors treballadors com en Calderé o en Víctor Muñoz).
El pare sempre ha destacat per ser treballador, disciplinat i ferm amb els horaris, rutines de vida, rigor vital i generós amb tothom. La seva capacitat per treballar fins els 65 anys aixecant-se sempre abans de les sis de la matinada, per no fallar els seus clients (des de mitjans dels anys 80 el pare fou un referent fins el maig del 2007 -quan es jubilà- en el Mercat Central de Reus). La seva llum brilla i encara ho fa més al costat de la Carmen, la mare. Tots dos formen un tàndem inqüestionable: 50 anys junts com a matrimoni faran el proper 8 d´agost de 2018, si Déu vol.
El pare (i la mare) va ser molt exigent amb mi, recolzant-me sempre, però demanant-me responsabilitats, i crec que vaig aconseguir-ho quan, amb 19 anys, li vaig dir a ell (i òbviament també a la mare) que tenia clar el meu futur professional fent d´advocat (malgrat que la mare diu que va ser amb 3 o 4 anys quan li vaig dir a ella "mamá, yo seré abogado"). A casa ens han ensenyat els altres, a ser generosos. Segurament per això em dedico a ajudar jurídicament les persones humanes.
Podria seguir escrivint fins a l´infinit sobre el meu pare (i la mare, que ho faré al maig), però crec que millor deixar-ho en aquí, ja que aquells que el coneixeu en persona sabeu el seu tarannà alegre, optimista, del qual podria ser que jo m´hagi contagiat un pelet.
Ara bé, les vivències amb ell segueixen creixent dia a dia, ara compartint moments amb els meus fills, que són els seus néts, els quals tenen la joia d´escoltar frases sobre economia com "donde no hay ganancia, la pérdida es segura" i d´altres joies que formen part d´una cultura extremenya que, amb molt d´orgull, passegem per terres catalanes, perquè com bé sabeu els Peña i Nofuentes som "ciutadans del món". Especialment genial haver tingut i seguir tenint i tenir per sempre un pare com ell.
|
